Espinàs

La car­rera arti­cu­lada de Josep Maria Espinàs va començar en aquest diari el 23 d'abril de 1976. Aviat farà trenta-set anys d'aquell pri­mer arti­cle que, amb tots els altres que ha escrit, dia a dia, ha cons­truït el que ell mateix ano­mena “una obra, en el sen­tit eti­mològic”, és a dir, un edi­fici fet a poc a poc, amb constància i sense defa­llir, com un paleta. Se'n podrien fer mol­tes, de metàfores, a par­tir de la publi­cació d'Una vida arti­cu­lada, la colos­sal anto­lo­gia de col·labo­ra­ci­ons periodísti­ques que ha edi­tat La Cam­pana i que recull el seu pas per l'Avui i, després, per El Periódico, on con­ti­nua visi­tant la casa del lec­tor amb l'eficàcia d'un notari i amb l'espe­rit d'un novel·lista. Però n'hi ha una que em sem­bla espe­ci­al­ment evo­ca­dora de la lite­ra­tura d'Espinàs. L'arti­cu­lació implica un con­junt que fun­ci­ona jus­ta­ment perquè hi ha ele­ments diver­sos que es con­ver­tei­xen en ali­ats a par­tir de la seva unió, que és alhora fle­xi­ble i esta­ble. Una cosa arti­cu­lada té sen­tit en les jun­tu­res i en les fun­ci­ons que acon­se­gueix con­cre­tar gràcies a una cadena de cau­ses i efec­tes. És a dir, tots els arti­cles d'Espinàs con­flu­ei­xen en una màquina que pro­du­eix la il·lusió pre­cisa d'un auto­re­trat de l'escrip­tor sense que ell hagi optat pel des­pu­lla­ment íntim o la con­fessió per­so­nal. Retrat també d'una època que ha estat obser­vada i admi­rada.

Ho diu ell mateix en una entre­vista que li fa Ernest Alós. “La meva vida és obser­vació i admi­ració.” Això em fa pen­sar en unes parau­les de Des­car­tes que defi­nien la passió. “La pri­mera con­dició”, deia el filòsof, “per apas­si­o­nar-se és admi­rar; és a dir, cop­sar la diferència, estar atent al que et pot com­moure”. Espinàs, que és anti­sen­ti­men­tal i poc efu­siu, basa l'eficàcia de la seva prosa en l'exer­cici i la depu­ració. “En un arti­cle tens un marc; i em sem­bla bé, perquè així no et dei­xes por­tar per l'escrip­tor­rea”. Bravo. Tens un espai aco­tat on es tracta de dir alguna cosa amb uns mínims de dig­ni­tat perquè algú ho pugui lle­gir amb uns mínims d'interès. Ho diu un mes­tre i no es tracta de por­tar-li la contrària.