A les armes, etcètera...

Les lligues estatals han quedat suspeses i els jugadors seleccionats han anat a les cites de les competicions internacionals. Els periodistes esportius es dediquen a seguir els futbolistes als seus destins. Uns ens expliquen que aquell migcampista té angines, que l'altre s'ha torçat un turmell... Temes apassionants que demostren la vacuïtat d'aquest món i dels seus seguidors.

M'ha fet gràcia, no obstant, la polèmica que s'ha despertat a França perquè el davanter madridista Karim Benzema va declarar que ell no cantava l'himne La marsellesa perquè “no he cantat a la vida, i no ho faré ara”. D'origen algerià i acostumat a viure amb un ritme de vida desesperat, Benzema ha gastat una fortuna en accidents amb cotxes de luxe, que condueix com un suïcida. La velocitat al volant no es tradueix a terra, on es mou com un gandul, malgrat la seva excel·lent qualitat futbolística.

Les declaracions les va fer al programa de ràdio de Luis Fernández, històric jugador de la selecció francesa d'origen andalús i entrenador abrandat. Les reaccions no es van fer esperar i el Front Nacional dels Le Pen va considerar l'opinió dels jugador com un menyspreu inacceptable. Paradoxalment, l'himne revolucionari francès és un cant a la rebel·lió, que segurament hauria eliminat en la seva època gent d'ideologies involucionistes. Més conciliador va ser el mític exjugador Michel Platini, actual president de la UEFA, quan va defensar Benzema dient que era l'himne més bell del món, però és un cant violent: “Per mi un partit de futbol és un joc i no la guerra.”

Quan als vuitanta Serge Gainsbourg va fer una versió raggae de l'himne, també el van voler matar. ¿Algú, però, amb un mínim de seny podria cantar barbaritats d'aquesta mena: “A les armes, ciutadans, formeu els batallons i que la sang impura xopi els nostres solcs.”?