Terra de ningú

A l'N-II entre Girona i Sarrià de Ter, exis­teix una terra de ningú. Cap dels dos muni­ci­pis han fet esforços per ade­quar els res­pec­tius ini­cis i finals de terme a la importància que hau­rien de tenir. Sarrià pro­cura que quedi una zona amorfa i obli­dada per evi­tar que una con­nexió estruc­tu­rada amb Girona des­perti la cobdícia de la capi­tal i somiï una nova annexió. Sarrià ni tan sols hi ha ins­tal·lat cap rètol d'entrada del terme i Girona hi manté una antiga i esvaïda reto­lació que diu “Girona, ciu­tat uni­ver­sitària”, amb una postal que con­vida a pas­sar de llarg.

Els camins que vore­gen la car­re­tera no exis­tei­xen, els ha for­mat la gent en pas­sar a peu; no hi ha pavi­ment ni pro­tecció. Tot d'una et tro­bes amb un trans­for­ma­dor elèctric al mig del pas i després, d'altres. Les tor­res d'elec­tri­ci­tat estan rove­lla­des i cre­uen d'un cos­tat a l'altre sense mira­ments! Encara hi campa el rètol “Adrià” d'un buta­ner que va ple­gar fa temps. Ara és Rep­sol qui hi té una base igual­ment bruta i sense asfal­tar, plena de sots i males her­bes. Els pas­sos de via­nants estan esbor­rats. Només en una petita casa des­ha­bi­tada hi hem tro­bat un senyal: una placa “Avin­guda de França”, col·locada fa dècades.

Podem conèixer que ja som a Sarrià per la riera d'en Xunclà que trans­corre plena de males her­bes i vege­tació que ningú es cuida d'espor­gar. Comen­cen les ano­ma­lies: naus indus­tri­als amb l'enorme mola ver­me­lla de Tuco amb un oce­llot que vol fer gràcia; a prop hi havia els de Point P., que ja han tan­cat per eixut; una gaso­li­nera encara en obres per­ma­nents, i una petita ins­cripció: “Sec­tor indus­trial pape­rer”. Ah! El més atrac­tiu que hem vist en una botiga de bes­canvi d'arti­cles usats és un carro de tra­gi­nar morts, dels que s'usa­ven abans de l'auto­mo­bi­lisme. Vés a saber per què el varen bes­can­viar!

El con­trast amb el nucli de Sarrià és enorme, atès que allà tot es veu net, endreçat i ges aban­do­nat. Aquest fet fa pen­sar en un oblit volun­tari de la zona que llinda amb Girona. El més insul­tant és que allà mateix, just al cos­tat, hi corre el Ter, amb un fort cabal majestuós. Avança l'aigua len­ta­ment, a tocar la vora de la car­re­tera. Però és igno­rada total­ment i reduïda per la vege­tació sal­vatge i la incúria de la gent que hi tira dei­xa­lles. Podem ima­gi­nar si aquell indret fos dis­po­sat d'una ampla avin­guda entre la car­re­tera i el riu, urba­nit­zada, il·lumi­nada i neta, amb vis­tes al Ter! Quan­tes ciu­tats somi­a­rien pos­seir una mirada flu­vial com podria ser aquesta a l'entrada del muni­cipi. I aquí ho tenim con­dem­nat a la misèria.

Però ara m'adono que aquesta mateixa crònica ja la vaig publi­car, amb peti­tes vari­ants, fa quinze anys. Ho lamento. Però, lla­vors, no ha can­viat res!