Res no és casual
Hi ha una manca total de rigor, els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d'ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament. La mateixa Pilar Rahola en la seva columna a La Vanguardia del 21 de març, referint-se a la d'Oriol Pujol, ens deia que considerava necessària la dimissió de càrrecs i la retirada de la primera línia política, però que no li semblava exigible el retorn de l'acta de diputat, perquè és important diferenciar entre imputació i sentència, sobretot per no afegir més injustícia a un fet injust: convertir l'inculpat en semiculpable. Afegia, però, que si la ciutadania no ho entén, si és massa equívoc i no atura la sagnia del desprestigi polític, aleshores l'imputat haurà d'anar-se'n del tot, admetent el criteri que sostenia hores abans Josep Cuní a 8 al dia, criteri que jo no comparteixo tot i l'admiració que professo a tots dos.
Penso que Pilar Rahola s'introdueix en una perspectiva de democràcia d'opinió, de la qual Habermas diu que ha esdevingut la instància receptora de la manipulació de programes polítics i d'institucions. La democràcia d'opinió és el contrari de la democràcia deliberativa. El seu component bàsic és la demagògia i constitueix l'antecedent necessari del populisme. El populisme i la corrupció es nodreixen recíprocament i són el major perill de la democràcia.
Per als Diputats i Senadors es preveu la immunitat, la qual estableix que no podran ser inculpats ni processats sense l'autorització prèvia de la Cambra respectiva. La immunitat és anacrònica i contrària als principis generals del dret. A la constitució de la República Txeca aquesta immunitat era vitalícia i recentment, el passat mes de febrer, s'ha reduït a la duració del mandat. És una prerrogativa que consisteix en una derogació especial atorgada als parlamentaris per protegir-los de qualsevol tipus de limitació de l'exercici de les seves funcions com a tals. I així es preveu en la pràctica totalitat dels règims parlamentaris. Els parlaments autonòmics no la tenen, però res no impediria fer una anàlisi amb criteris d'analogia. Per què no s'hi ha fet cap referència?
No és casual, com res del que passa. Tot respon a una estratègia manipuladora que no ens ha d'aturar ni distreure. El lingüista nord-americà Noam Chomsky ha elaborat una llista de les “deu estratègies de manipulació” on detalla tot un ventall. La número 6 és: utilitzar més l'aspecte emocional que la reflexió. La primera consideració de Pilar Rahola era la reflexió que no s'havia d'afegir més injustícia a un fet injust i convertir l'imputat en semiculpable. El fiscal del cas Nóos, referint-se a la imputació de la infanta Cristina, diu que tot són sospites inconsistents. I els indicis relatius a les imputacions en altres casos què són? Si es considerés que evidencien culpabilitat no seria que s'estan prejutjant?
El procés que empeny Catalunya és un procés col·lectiu, en què tots hi som necessaris, l'Artur Mas, l'Oriol Pujol, l'Oriol Junqueras, i ningú hi és imprescindible. Les manipulacions barroeres ens enfortiran. La Pilar Rahola en la seva columna del passat dijous dia 4 comentant la imputació, la de la infanta Cristina, es pregunta si haurà de deixar els privilegis, successió inclosa, o, encara més difícil, si aconseguirà la monarquia tapar tots els forats que li han obert a la popa del vaixell i que això de la monarquia comença a ser el naufragi del Titànic. No és només la monarquia, és l'Estat espanyol, que es troba en fase terminal de degradació, la qual s'observa en els denominats dos grans partits, el PP i el PSOE, i es reflecteix en totes les seves institucions. Històricament, les independències s'assolien amb una guerra. Catalunya ha renunciat a la violència. La nostra independència, tot i els errors que puguem cometre, ve propiciada per la degradació de l'estat dominant, l'estat espanyol, que està en vies d'extinció.
