Agraïment

Gràcies, José Luis Sam­pe­dro, per haver il·lumi­nat el pen­sa­ment d'aquest país en tene­bres. Gràcies per ser tan savi, tan poc dogmàtic, tan bon divul­ga­dor, tan poc pre­sumptuós. Gràcies per haver escrit tants lli­bres, haver fet tan­tes clas­ses, haver con­ce­dit tan­tes entre­vis­tes, per per­me­tre'ns com­par­tir una part del teu conei­xe­ment i de les teves refle­xi­ons. Gràcies per haver vis­cut tants anys i haver-nos mirat amb aquells ulls clars i com­pas­sius, lúcids, sem­pre amb un punt de rebel·lia. Gràcies per haver man­tin­gut la coherència fins al dar­rer moment, per haver-nos ani­mat a indig­nar-nos des del pròleg del cèlebre lli­bre de Hes­sel. Gràcies per haver acla­rit, fa pocs mesos, que no era l'autor d'aque­lla carta irada con­tra els gover­nants que cir­cu­lava per inter­net i se li atribuïa. “José Luis Sam­pe­dro –deia la comu­ni­cació publi­cada a la seva pàgina ofi­cial– con­fia que els seus lec­tors i segui­dors, conei­xe­dors del seu estil, no neces­si­tin aquesta nota per saber que ell té cura de l'estil, el to i el llen­guatge, sense subs­ti­tuir argu­ments per insults.” I gràcies, sobre­tot, José Luis Sam­pe­dro, per haver escrit una novel·la tan deli­cada i, a la vegada, tan intensa, com La son­risa etrusca. Vaig lle­gir-la quan la meva mare estava malalta i jo ja sabia que el nen que jo espe­rava no podria dis­fru­tar-la com a àvia. Durant aque­lles set­ma­nes de dolor, l'avi Sal­va­tore i el seu nét Bruno van fer-me com­pa­nyia, em van guiar pels camins poc tran­si­ta­bles que et con­du­ei­xen al comiat d'algú que esti­mes, van con­so­lar-me. Gràcies per haver escrit “Se abra­zan fuerte por­que la muerte está ahí, al otro extremo del pasi­llo, a la vuelta de las esqui­nas de la vida.” Va ser com un algú, el mateix Sam­pe­dro, m'abracés a mi per con­so­lar-me. Vaig plo­rar lle­gint les parau­les d'aquell avi que pro­me­tia al seu nét un estiu fantàstic que sabia que no podrien com­par­tir: “Y este verano, ¡en Roc­ca­sera! Por la mañana cor­re­te­ando, al atar­de­cer sen­ta­dos en la solana. A esa hora aso­man una tras otra las estre­llas y canta lejos alguien que vuelve del campo. El aire huele a mies recién cor­tada y es dulce, dulce, dulce res­pi­rar, estar vivo…” Un home vell i fati­gat que s'arrapa a la vida con­nec­tant-se a la ten­dresa del som­riure d'un nen. Una gran història d'amor, la peça més valu­osa d'aquest lle­gat immens que ens ha dei­xat José Luis Sam­pe­dro. Gràcies!