Catalunya bilingüe, el mite

Aquest esforçat arti­cu­lista pot pas­sar hores rumi­ant una idea i quan la té des­co­breix que en Joan Antoni Poch l'ha sin­te­tit­zada de manera immi­llo­ra­ble en l'acu­dit de les pàgines d'aquest diari. El d'ahir, per exem­ple, amb aque­lla aula on un alumne alça la mà exi­gint que la classe es faci en cas­tellà i dar­rere seu la resta de la mai­nada reclama l'ense­nya­ment en idi­o­mes tan diver­sos com ara el xinès, l'àrab o el sua­hili.

L'esperpèntica inter­lo­cutòria del TSJC cone­guda aquesta set­mana no només és un atac into­le­ra­ble con­tra la volun­tat àmpli­a­ment majo­ritària de la ciu­ta­da­nia, sinó que res­pon a ignorància o mala fe sobre la rea­li­tat del país. Espa­nya s'obs­tina a con­dem­nar-nos a un mite ine­xis­tent. El bilingüisme és un feno­men que aquí només va tenir un cert pre­di­ca­ment durant la segona mei­tat del segle XX, després, per cert, de qua­ranta anys de dic­ta­dura en els quals es va inten­tar suplan­tar a cops de repressió la llen­gua pròpia, amplíssi­ma­ment majo­ritària fins lla­vors. Ara, en canvi, vivim en una soci­e­tat mul­ti­lingüe, amb par­les pròpies d'uns quants cen­te­nars de milers de com­pa­tri­o­tes que no són ni el català ni el cas­tellà. El català ha de ser la llen­gua vehi­cu­lar no només perquè esti­gui en perill després de segles de per­se­cució (que ja seria prou motiu de repa­ració històrica), sinó perquè ¿Quina millor llen­gua, que la que ha sor­git aquí, pot ser comuna a tots els cata­lans que par­len altres idi­o­mes? El català no divi­deix, sinó que agrega i cohe­si­ona. Per això és tan perillós i ens el volen exter­mi­nar, amb els cata­lans com a coo­pe­ra­dors neces­sa­ris men­tre no deci­dim fotre el camp d'una vegada d'aquest Estat inde­cent.