Thatcher, directa a l'infern

Mai he estat par­ti­dari de cele­brar la mort de ningú –ni la de Car­rero– i per aquest motiu avui no ho faré amb la de Mar­ga­ret Thatc­her. No me n'ale­gro, però tam­poc em fa pena. Em recon­forta perquè es demos­tra que fins i tot els cana­lles més grans tenen un final. Churc­hill, a qui l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona té espe­cial pre­di­lecció per ignoro quins motius metafísics, va ser un ter­ro­rista i va des­truir mig Europa com a ven­jança després d'haver patit l'ofen­siva ale­ma­nya durant la Segona Guerra Mun­dial. Se li poden fer molts retrets, però era valent i, a més, un escrip­tor excel·lent. Un tipus d'esta­dista total­ment des­a­pa­re­gut.

En canvi, Thatc­her repre­sen­tava l'auto­ri­ta­risme més ranci, de porra, bom­bar­deig i no cedir mai. La magnífica crònica que va fer Quim Aranda em va fer recor­dar mol­tes coses d'aquells ines­ta­bles anys vui­tanta, quan era impos­si­ble no ads­criure's al punk amb per­so­nat­ges tan nefas­tos com ara la Dama de Ferro. Thatc­her va doble­gar els miners britànics fins a ofe­gar-los en una vaga inde­fi­nida, va res­pon­dre exa­ge­ra­da­ment amb la con­tra­o­fen­siva de les Mal­vi­nes i va man­te­nir la pugna amb els guer­ri­llers de l'IRA, que van morir un rere l'altre a la tètrica presó de Maze. Sense pie­tat ni con­tem­pla­ci­ons, demos­trava que una dona podia ser tan fas­ti­go­sa­ment cruel com un home.

Els polítics han dit tota mena de ruca­des sobre la seva excol·lega. El nyi­cris David Came­ron va tenir la santa barra de dir que l'expri­mera minis­tra va sal­var Angla­terra. Sis­plau, que ningú ens salvi així...