Austeritat i excessos

Cada dia que passa, els fets con­fir­men aque­lla dita que un pes­si­mista és sen­zi­lla­ment un opti­mista ben infor­mat. I, real­ment, cada nou dia ens sot­met a una sessió suple­mentària de dutxa no ben bé esco­cesa, perquè no ens pro­por­ci­ona el con­trast de l'aigua freda amb la calenta, sinó entre la freda i la molt freda. Obser­vin com es van pro­duint els relleus de les dife­rents Cas­san­dres que ens pro­nos­ti­quen tota mena de desgràcies. Ara mateix, quan encara no hem paït l'informe de pre­vi­si­ons del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal que per­fi­lava una con­jun­tura de països a tres velo­ci­tats, ja han fet la seva apa­rició altres motius de pes­si­misme. Veníem tot just d'un esce­nari de països emer­gents rela­ti­va­ment més ben situ­ats, amb un segon nivell ocu­pat pels EUA i un ter­cer de la zona euro en con­tracció o amb difi­cul­tats crei­xents, i ja ens han avi­sat de pit­jors aler­tes. Just quan alguns països començaven a quei­xar-se de l'aus­te­ri­tat que empit­jora la recessió, ha sor­tit a la pales­tra el pronòstic de l'índex de com­pres Markit que reflec­teix la situ­ació de l'adqui­sició de pro­duc­tes manu­fac­tu­rats i que mos­tra l'agreu­ja­ment dels pro­ble­mes sense que hi hagi bones pers­pec­ti­ves de millora per al segon semes­tre. El dic­ta­men és, doncs, clara­ment el de la neces­si­tat de mesu­res que esti­mu­lin l'expansió indus­trial. Fins i tot els fal­cons del BCE estan dis­po­sats a pren­dre en con­si­de­ració uns tipus d'interès del zero. És cert que no sem­bla pas que fun­ci­oni el meca­nisme de trans­missió i que, en països com Espa­nya i Itàlia, la cor­re­lació de la con­cessió de crèdits a les empre­ses s'ha ava­riat i no fun­ci­ona.

S'han sen­tit veus que par­len de la moneda única amb dife­rents valors i afir­men que l'euro no val el mateix a tot el ter­ri­tori. Sense anar més lluny, ja es pot afir­mar que Ale­ma­nya i Espa­nya tenen mone­des dife­rents. Wolf­gang Münchau atreu la nos­tra atenció per fer-nos obser­var que les famílies de l'Europa del Nord gau­dei­xen d'una riquesa neta molt infe­rior a la dels països meri­di­o­nals de la zona. La mit­jana d'una família ale­ma­nya és de 200.000 euros, con­tra els 300.000 d'una família espa­nyola o els 670.000 euros d'una de xipri­ota. No és, doncs, gens estrany que la premsa ale­ma­nya posi el crit al cel sobre el res­cat de xipri­o­tes rics a costa dels con­tri­bu­ents ale­manys més pobres.

és bas­tant paral·lel a allò que passa amb Cata­lu­nya en relació amb zones apa­rent­ment més pobres de la resta d'Espa­nya, que, via un excés de soli­da­ri­tat i tren­cant el prin­cipi d'ordi­na­li­tat, col·loquen al final del procés els recep­tors d'ajuts forçosos, per damunt dels donants més pro­duc­tius. Amb inde­pendència de la pos­si­ble ine­xac­ti­tud de les dades, el cert és que més que dife­ren­ci­als de riquesa el que hi ha són de facto uns tipus de canvi que mesu­ren els dese­qui­li­bris i que són enor­mes.

Des de la cre­ació de l'euro, els sala­ris i preus del con­sum d'Ale­ma­nya s'han man­tin­gut esta­bles, men­tre que a l'Europa meri­di­o­nal han aug­men­tat cada any. A part de les diferències per­sis­tents de les infla­ci­ons res­pec­ti­ves, han desem­bo­cat en una gran dis­crepància del preu dels actius res­pec­tius. Cosa que explica que un apar­ta­ment a Itàlia sigui molt més car que a Munic. I així un euro ale­many com­pra un tros més gran d'habi­tatge a Munic que no pas un euro italià a Milà. Per això el 50% dels ale­manys viuen de llo­guer i, en canvi, a Espa­nya la immensa majo­ria són pro­pi­e­ta­ris del seu habi­tatge. I a l'inte­rior d'una unió monetària l'ajus­ta­ment només serà pos­si­ble via preus i sala­ris, tot i que a llarg ter­mini es faran can­vis del tipus nomi­nal de canvi o bé alguns hau­ran d'aban­do­nar l'euro o crear una moneda paral·lela, atès que no és pre­vi­si­ble que la inflació actuï com a ele­ment cor­rec­tor. Ja el 1999 els res­tau­rants de Berlín eren més barats que els de París o Brus­sel·les, però aquest dife­ren­cial s'ha anat agu­dit­zant. Fins al punt que els euro­peus del sud han des­co­bert que la millor defensa del poder adqui­si­tiu dels seus estal­vis és dipo­si­tar-los en un banc del nord. En resum, a la base del sis­tema hi ha l'euro ale­many, i està fran­ca­ment infra­va­lo­rat.

És, per tant, enmig d'aquest pano­rama que el govern cen­tral de Madrid ens anun­cia l'adopció d'un paquet de mesu­res que s'adop­tarà dos dies després d'escriure aques­tes rat­lles però que ja serà cone­gut quan l'arti­cle es publi­qui. Mal­grat la reserva sobre el con­tin­gut de les refor­mes, els obser­va­dors coin­ci­dei­xen a pen­sar que es toca­ran el sis­tema de pen­si­ons, el mer­cat de tre­ball, el sec­tor ser­veis i la gestió fis­cal. En la línia de sal­tar-se tot allò que per con­questa social es con­si­de­rava sagrat, pot­ser ara en sor­ti­ran afec­ta­des les pen­si­ons i, com de cos­tum, quan ens diuen que no hi haurà més impos­tos, posem-nos a tre­mo­lar, perquè aquest govern té el rècord insu­pe­ra­ble d'incom­plir totes les pro­me­ses tran­quil·lit­za­do­res que solem­ne­ment for­mula. Hi ha, però, una forta tendència a pen­sar amb el desig i a no saber mesu­rar les pròpies for­ces. Per exem­ple, la reina se'n va a Moçambic a rega­lar que­viu­res i a dir que s'ha de llui­tar con­tra la malària. Pot­ser no sap que de curar la malal­tia ja se n'ocupa la Fun­dació Bill i Melinda Gates i que a les esco­les cata­la­nes hi ha molts nens que no poden pagar el menú esco­lar i no men­gen. També el minis­tre d'Exte­ri­ors podria mirar de no exce­dir-se amb deli­ris de gran­desa quan visita Israel i Pales­tina i pro­met ajut a la cre­ació de llocs de tre­ball a Pales­tina. Que no ho sap, que l'atur d'Espa­nya ja és ben supe­rior al de la Franja de Gaza?

Una lliçó que també podrien repas­sar aquests grans capos de les macro­cai­xes i dels mega­bancs que, en nom d'una Comissió de la Com­pe­ti­ti­vi­tat on els par­ti­ci­pants sovint són res­ca­tats amb diners dels con­tri­bu­ents modes­tos, es dedi­quen a viat­jar a les grans pla­ces finan­ce­res a pre­sen­tar-se com a exem­ples de com­pe­ti­ti­vi­tat ni que sigui amb ortopèdia. Què ho deu fer, que s'omplen la boca de la marca Espa­nya però, després, en la seva actu­ació es fan pre­sen­tar com a bancs angle­sos o mul­ti­na­ci­o­nals apàtri­des? Pot­ser no s'ado­nen que no és així que es gua­nya la con­fiança dels inver­sors i que gran part del capi­tal polític d'aquest nou govern ja s'ha dila­pi­dat pel camí. És, doncs, pre­vi­si­ble que aquesta nova apor­tació espa­nyola a les refor­mes estruc­tu­rals passi sense pena ni glo­ria. El món acadèmic no està per orgues i segueix con­cen­trat en la polèmica ori­gi­nada pels pro­fes­sors Car­men Rein­hart i Ken­neth Rogoff, de Har­vard, que van afir­mar que el crei­xe­ment econòmic és menor quan el deute públic supera el 90% del PIB, tot i que la història demos­tra que no sem­pre es com­pleix aquesta llei de ferro. I, a més a més, el deute finan­cer pri­vat pot ser el des­en­ca­de­nant d'una crisi, un crei­xe­ment més lent i un deute públic exces­siu. Quod erat demons­tran­dum!