Opinió

la CRÒNICA

Polítics amb pla B

La classe política, agradi o no, està en una tessitura molt complicada pel que fa a credibilitat. Qui es vol fer polític ara amb tot el que està passant? Però anem un pas més enllà, perquè la pregunta que ens pot ajudar a definir algunes coses és: què fa un polític quan plega? S'ho han plantejat? I, amb això, no es tracta de carregar contra tots els polítics. Molts, i especialment en el món local, han donat tot el que han sabut; no s'han enriquit i, fins i tot, s'hi han deixat la família pel camí. D'altres, ho tenien tot; però una majoria absoluta repetida en el temps els va portar a deixar de banda la feina per, al final, descobrir amb tota la seva cruesa que la política s'acaba de cop; el partit deixa de confiar en tu o, en perdre l'alcaldia, et cauen els ingressos i descobreixes aterrit que no tenies res més. I ho poden creure, perquè ho he vist. He vist com, a més, han anat demanant ajut al partit i aquest els ho ha agraït amb un salvavides de quatre anys entrant-los d'assessors a la diputació. D'altres han estat expulsats dos anys abans de la jubilació, passant a cobrar 2.700 euros al mes a 900. I gràcies per tot.

Això ens porta a una altra qüestió: quin tipus de polític ens espera? Ara tenim, per un costat, vells i bregats polítics –ja ho saben, aquells que encara poden parlar sense el discurs escrit–, i, per un altre, joves molt formats i preparats, amb uns expedients brillants, però que no tenen ni idea del que és treballar a la privada, perquè viuen de la política, fins i tot treballant internament per al partit. D'altres, però, són una nissaga diferent; mengen a part. Són els funcionaris amb excedència –aquests ho tenen molt més ben resolt que els de la privada, ja ens entenem–, com ara professors universitaris i d'institut o, fins i tot, inspectors d'Hisenda. Hi ha també, és cert, una segona branca, més minoritària, la d'aquells que tenen imperis financers, s'avorreixen i es fiquen en política; alguns per afany de poder i altres per fer alguna cosa per als altres. Els funcionaris –i alguns són també rics, per nissaga familiar a la manera de patricis– poden decidir quan marxen o, fins i tot, si també els foten fora no s'han de preocupar d'una cosa tan prosaica com viure. Joan Boada (ICV), tornant a l'institut; Montserrat Tura (PSC), a l'hospital, i Joaquim Nadal (PSC), a la UdG, són només uns exemples de noms per entendre el concepte i sense ànim de crítica. A més, i aquest seria un altre debat, cal potser aprofundir en el retorn de molts polítics a la societat civil i més en professions com la de metge: si estàs molt temps sense exercir, fins a quin punt pots tornar a fer el mateix? Però, i sense acritud, i vist com van les coses, a la fi aquests seran els polítics intel·ligents, per tenir un pla B, encara que seria millor dir-ne el pla R, de retorn. El que està clar és que a la privada, a la petita empresa, no et trobaràs una catifa vermella per poder tornar. Tampoc, segurament, tindràs dret a percebre segons quins plusos, els quals la llei preveu. No, a la privada segurament no va així i encara hi anirà menys. Per tant, què ens queda? Si vostè és funcionari o té molts diners o les dues coses a la vegada, no seria sobrer que es presentés a polític? Ben mirat, potser és un funcionari gris o un professor mediocre, qui sap, i en el món potser brillarà i es farà un nom... això sí, quan el sol s'apagui sabrà que té un pla B. I ja veuen és tot un plus això del pla B... o R de retorn.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.