S'hi va tan bé, amb burca!

El pre­si­dent Pujol va dir una vegada “això ara no toca” davant una pre­gunta incòmoda en roda de premsa, i a ningú no li va fer gaire gràcia. Al cap dels anys, és un cos­tum tan arre­lat que no hi ha dia sense inter­ro­gant pen­dent ni debat ajor­nat. Tan atents i sen­si­bles que diuen ser tots els polítics, i no paren de dir: ara no toca, no convé, val més que ho dei­xem estar. L'ara­no­to­quisme s'ha con­ver­tit en una con­signa trans­ver­sal, que con­cita un con­sens gai­rebé unànime en el nos­tre Par­la­ment. El dia 24 prop­pas­sat el grup Ciu­ta­dans va plan­te­jar la inter­dicció de l'ano­me­nat vel islàmic a través d'una pro­posta de modi­fi­cació de la llei orgànica de lli­ber­tat reli­gi­osa (LO 7/1980). És qüesti­o­na­ble que s'hagi de fer afe­gint un paràgraf a aquesta llei, com va dir el grup PP per jus­ti­fi­car la seva abs­tenció, i no amb una llei expressa o fins i tot incor­po­rant-ho a la Cons­ti­tució, però de cap manera no es pot negar que el debat és oportú i neces­sari; fa deu anys, si no més, que a tot Europa hi estem pole­mit­zant. Doncs bé, això és el que van fer tots els altres grups: un gran ara no toca, i que no se'n parli més. Els argu­ments que s'hi van sen­tir són de ver­go­nya ali­ena. Que si són molt pocs (encara que no hi ha xifres) els casos de dones que van tan tapa­des –per sort, també són rars en la nos­tra soci­e­tat els casos de cani­ba­lisme, d'incest o d'escla­vi­tud, però no per això accep­ta­rem que siguin des­pe­na­lit­zats–, que si qui sap si van així perquè volen i lla­vors obli­gar-les a ves­tir amb cor­recció atemp­ta­ria con­tra la seva lli­ber­tat –real­ment, el sen­tit de l'humor negre d'alguns que es pro­cla­men femi­nis­tes és incom­men­su­ra­ble–, que si seria pit­jor el remei que la malal­tia perquè, si no poden sor­tir al car­rer amb la indu­mentària islàmica­ment cor­recta, lla­vors el marit les tan­ca­ria a casa –però no veuen els pares de la pàtria que d'aquesta manera reco­nei­xen una situ­ació de sub­or­di­nació con­tra la qual fa temps que hau­rien d'estar llui­tant?–. El més diver­tit és quan, després d'afir­mar que la religió no hi té res a veure (tot eri­gint-se, tan laics com pro­cla­men ser, en intèrprets del text que altres tenen per sagrat), acu­sen d'isla­mofòbia els qui gosen plan­te­jar el debat. Ves per on, hem aca­bat cre­ant, en tot el que fa referència a l'islam, una mena de tabú, o sigui: no ho toquis que prendràs mal. Tot això del dret a deci­dir no sabem com aca­barà, però segur que Cata­lu­nya serà lliure de vels o no serà.