L'Europa dels drets

Cada cop sem­bla més clar que els estats inte­grants de la Unió Euro­pea no reben amb entu­si­asme la idea d'una secessió no con­sen­su­ada en un dels seus mem­bres, que difícil­ment dona­ran cober­tura al procés d'inde­pendència de Cata­lu­nya i, encara menys, accep­ta­ran l'adhesió automàtica del nou estat tot pres­cin­dint de les pres­si­ons i del veto espa­nyols. Després de la mani­fes­tació de la Diada del 2012 i del supo­sat gir sobi­ra­nista de CiU estava en voga la il·lusió, d'altra banda gens rea­lista i molt pròpia dels cata­lans poc acos­tu­mats a bre­gar amb les qüesti­ons de poder, que si Espa­nya s'obs­ti­nava a impe­dir l'expressió de la volun­tat inde­pen­den­tista cata­lana sem­pre es podria recórrer a dema­nar “l'empara euro­pea”. Qui­nes ins­ti­tu­ci­ons en con­cret ser­vi­rien per brin­dar aquesta empara era un fac­tor que no s'aca­bava de per­fi­lar mai (la Unió Euro­pea? La seva Comissió? El seu Con­sell de Caps d'Estat i de Govern? El seu Par­la­ment?) ni tam­poc les con­seqüències d'aquesta medi­ació (la seqüència ideal pot­ser es creia que con­sis­tia a forçar Espa­nya a auto­rit­zar un referèndum de secessió i a accep­tar-ne el resul­tat així com fomen­tar la per­tinència de l'estat català a la Unió l'endemà de la pro­cla­mació de la inde­pendència). El rea­lisme hau­ria d'acon­se­llar reconèixer les enor­mes incer­te­ses que domi­nen la pro­jecció inter­na­ci­o­nal del gest sobi­ra­nista, sobre­tot davant l'aposta (que també es podria posar en qüestió) d'asse­gu­rar la con­tinuïtat de Cata­lu­nya a la Unió i la plena apli­cació de tot el dret que deriva d'aquesta orga­nit­zació. Domina la incer­tesa perquè davant del buit jurídic la decisió que es pren­gui serà exclu­si­va­ment política i dependrà de les instàncies que tenen l'última paraula en el procés d'inte­gració: els estats mem­bres, “els senyors dels trac­tats” per dir-ho en parau­les del tri­bu­nal cons­ti­tu­ci­o­nal fede­ral ale­many. A això cal comp­tar, com hem dit, que hi hau­ria un dels estats mem­bres, el Regne d'Espa­nya, que si no can­vien molt les coses esta­ria en radi­cal opo­sició tant a la sepa­ració d'un dels seus ter­ri­to­ris com a la per­ti­nença d'aquesta nova enti­tat al club euro­peu i la rao­na­ble pre­o­cu­pació que exhi­bi­rien els altres estats no sols pel fet que un procés d'aques­tes carac­terísti­ques es reproduís dins les seves fron­te­res (unes inse­gu­re­tats ter­ri­to­ri­als que no sols afec­ten estats perifèrics com ara Xipre o Roma­nia, sinó també, com els cata­lans hauríem de saber prou bé, França o Itàlia) sinó sobre­tot per la bomba de frag­men­tació que supo­sa­ria per al pro­jecte euro­peu una “resta d'Espa­nya” al caire del col·lapse econòmic i social.

Així com la com­pli­ci­tat euro­pea pot ser escassa en la demanda cata­lana d'inte­gració, les ins­ti­tu­ci­ons con­ti­nen­tals sí que es tro­ba­rien en con­di­ci­ons d'ofe­rir meca­nis­mes de pro­tecció si la reacció espa­nyola fos molt agres­siva. Com més tron­to­lli la inte­gri­tat dels drets indi­vi­du­als amb el pre­text de la defensa del sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal esta­tal, més pos­si­bi­li­tats hi ha d'inter­venció davant d'algun fòrum euro­peu en un sen­tit que cen­suri l'actu­ació espa­nyola i reforci la legi­ti­mi­tat de la pre­tensió cata­lana. La Unió Euro­pea no tin­dria gai­res pro­ble­mes a accep­tar que una part del seu ter­ri­tori quedés exclosa del mer­cat inte­rior o de la unió monetària, però si en el seu cor es posen en qüestió els prin­ci­pis de pau i segu­re­tat i es vul­ne­ren sis­temàtica­ment drets fona­men­tals, una crisi d'aques­tes dimen­si­ons arruïnaria el pro­jecte euro­peu en el seu con­junt i sig­ni­fi­ca­ria la fi de la “unió més estreta entre els pobles” que s'ha vol­gut cons­truir d'ençà de la II Guerra Mun­dial.

Però la rei­vin­di­cació que denunciï els greus dèficits democràtics espa­nyols ja es podria començar a pre­fi­gu­rar sense neces­si­tat d'arri­bar al capítol dramàtic en el qual es pro­hi­beixi la con­sulta sobi­ra­nista. Els governs i les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, començant pel govern de la República Fede­ral d'Ale­ma­nya, hau­rien de tenir notícia i ser induïts a reac­ci­o­nar davant forats negres que cor­quen la legi­ti­mi­tat democràtica espa­nyola inac­cep­ta­bles en un con­text euro­peu. Per exem­ple, més que pre­sen­tar la posició cata­lana a través de la injustícia que sig­ni­fica el dèficit fis­cal, sem­bla més efec­tiu expli­car que ens volem escin­dir d'un estat que con­serva i sub­ven­ci­ona la Fun­dación Fran­cisco Franco i manté el Valle de los Caídos.

El repor­tatge repul­siu emès la set­mana pas­sada a Tele­ma­drid en el qual es com­pa­rava el procés de la con­sulta amb les estratègies de pro­pa­ganda del nazisme és dis­curs de l'odi, bana­lit­zació dels tota­li­ta­ris­mes i inci­tació a la dis­cri­mi­nació. Els euro­di­pu­tats Ramon Tre­mosa i Raül Romeva pot­ser faran alguna inter­venció davant del Par­la­ment euro­peu en aquest sen­tit, però sens dubte seria més con­tun­dent començar a dis­se­nyar el con­flicte en ter­mes jurídics i, encara que això sig­ni­fi­qui haver de patir pri­mer una suc­cessió d'humi­li­a­ci­ons davant la juris­dicció espa­nyola, pre­sen­tar el pro­blema en el marc de les ins­ti­tu­ci­ons que van ser ori­ginària­ment con­ce­bu­des per defen­sar la democràcia i els drets: el Con­sell d'Europa i, en par­ti­cu­lar, el sis­tema del Con­veni Euro­peu de Drets Humans inter­pre­tat i apli­cat pel Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans.

Cal fer enten­dre, en defi­ni­tiva, que la causa cata­lana és sobre­tot una causa de democràcia i de drets perquè aquesta és l'única opor­tu­ni­tat que tenim de pre­val­dre en un con­text euro­peu que ha cos­tat molts segles de civi­lit­zar i de con­so­li­dar i que, per pri­mer vegada, per­met que els febles puguin tenir veu.