On és l'ANC?
Darrerament, he pogut participar en algunes xerrades organitzades per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i he pogut sentir algunes intervencions que m'han posat en alerta.
Alguna cosa està passant i he començat a veure, amb preocupació, que a l'ANC hi rebroten alguns dels mals endèmics de l'independentisme històric. Ja no escolto propostes engrescadores i, en canvi, sento volar ganivets. I quan escolto propostes, en les xerrades on participo o quan m'arriben projectes concrets, m'esgarrifa escoltar segons quines coses i m'adono que sembla que s'hagi perdut la frescor i la imaginació de les etapes inicials: he pogut observar que la pressa es converteix en la guia principal. Aquest mateix fenomen el vaig poder viure fa més de quaranta anys quan, en la comissió d'enllaç de la històrica Assemblea de Catalunya (el vertader òrgan rector i vertebrador d'aquella assemblea), hi van sorgir tota una sèrie de propostes que pretenien portar una política d'estirabots i impregnada de les estratègies de diferents grups polítics marginals.
En aquell moment va sorgir la idea d'escapçar aquests grups per fer més viable i més raonable l'alternativa de l'assemblea. Però llavors sorgí la contundent interpretació del “mestre” Josep Benet, que ens va fer entendre que l'única opció que teníem passava per marginar i enterrar el signe menys, i sols usar el signe més. Crec que aquesta reflexió, avui dia, és vàlida.
Tothom ha de cedir. Sempre hi haurà freakies, llepafils, il·luminats..., però allò que ha de prevaldre és la bona gent de l'ANC per sobre d'aquests elements que, abans i ara, amb les seves migrades estratègies, havien posat i posen pals a les rodes a la Catalunya que es mobilitza amb il·lusió i decisió.
A l'ANC hi ha els independentistes de sempre, amb els problemes i virtuts arrossegats des de fa anys, i la bona gent d'aquest país, aquella que, tot i respectar els partits polítics, s'ha cansat de la seva rigidesa i manca d'autocrítica. Aquests darrers són aquella gent que han posat sempre els interessos del país per davant dels del partit.
L'ANC ha fet moltes coses bones en la vida tan breu que té i ja podem dir que l'Onze de Setembre de l'any passat va canviar la història d'aquest país. Però encara falta saber cap on anirà aquesta història. Tot està per fer i tot és possible. I del que faci l'ANC en aquest futur immediat dependrà, en bona part, el camí que seguirem. A mi, que fa temps que només en sóc un observador privilegiat, des de l'ANC m'arriba una certa autocrítica per haver deixat la cosa en mans dels partits. Cal recuperar el protagonisme i donar l'empenta definitiva al procés que ens ha de portar fins a l'estat propi. Jo pensava que alguna cosa s'estava coent de debò a l'ANC i que després de les eleccions al secretariat nacional veuríem un projecte renovat, novament engrescador i, sobretot, conscient de les dificultats que sorgiran en cadascun dels escenaris que s'estan començant a dibuixar.
En canvi, em trobo amb maniobres difícils d'entendre que van endarrerint les eleccions (inicialment convocades per al dia 11 de maig passat i ara ajornades fins al dia 8 de juny, si no surt una altra excusa per endarrerir-les més) i observo com el secretariat antic va prenent decisions que s'assemblen cada cop més a les purgues internes de segons quins partits, ja fa temps enterrats. Però també m'arriba que hi ha tres o quatre projectes en marxa dins de l'ANC, capitanejats tots per gent diversa i, sovint, desconnectada de l'actual secretariat.
Però el que més em preocupa és que enlloc he trobat cap document que em demostri que l'ANC segueix al capdavant del procés, que hi ha idees clares, una estratègia ben definida i necessàriament complexa, atesos els diferents escenaris que tenim oberts. I em preocupa, sobretot, que es perllongui aquesta situació –democràticament tan poc justificable– de pròrroga forçada d'un secretariat que ja fa mesos que hauria d'haver donat el relleu a un de nou. A hores d'ara, un nou secretariat tindria un valor fonamental que l'actual no pot tenir. Aquest serviria per actuar amb tota la legitimitat per encarar l'etapa final d'aquest procés i ho podrà fer des d'una perspectiva millor, més àmplia, de més futur. Ara per ara, veig massa projectes excessivament deslligats els uns dels altres i que perden moltes de les potencialitats que tindrien si s'inscriguessin en una estratègia comuna. Cada cop més, això té la pinta del que ja hem vist tantes vegades en aquest país: tants caps, tants barrets!
L'ANC va néixer amb paciència i fent les coses bé, amb unitat i transversalitat, amb el debat centrat en les idees (les propostes, els projectes) i no en les persones que les aportaven. Estic observant, entre perplex i preocupat, que comencem a caminar enrere. Però encara hi som a temps. Hem de recuperar la intel·ligència, la il·lusió i la gosadia de les etapes inicials i reprendre el camí amb tot allò que hem après. Només amb la celebració immediata de les eleccions i amb una votació majoritària basada en els projectes que se'ns presentin i no en les persones, personetes i personatges, podrem sortir d'aquest atzucac i podrem assolir el final desitjat.
Catalunya, una part central i vital de la nació catalana, és la punta de llança per tal d'aconseguir construir un estat català, i això s'ha de fer amb rigor, amb seriositat i sumant-hi tothom qui vulgui ser-hi, sigui de l'opció política que sigui. En el procés cap al dret a decidir no hi ha espai per a la improvisació, per a la manca de projecte, cal tenir l'estratègia de construir estructures d'estat realistes i no utòpiques. I cal tenir sempre en compte que aquesta serà una batalla democràtica però que, al davant, tindrem un estat amb més de tres-cents anys d'experiència que usarà totes les seves estructures i aparells per destruir-nos, per impedir que exercim els nostres drets.
En aquesta batalla caldrà que no tinguem fissures entre nosaltres i que sabem aprofitar l'escletxa que la història ha obert en els moments presents. Si no la sabem aprofitar, aquesta es tancarà per molts anys, potser per dècades. Siguem responsables i no ens deixem arrossegar pel gran mal que pateixen els pobles que fa molts anys que estan sotmesos: les lluites caïnites internes. Units ens en sortirem perquè som més dels que ells voldrien; enfrontats entre nosaltres no hi tenim res a fer.