Les regles del joc

Aviat no morir-se començarà a ser un problema. De moment, però, com que encara no han tocat les pensions, avui, quasi tothom que conec vol jubilar-se o prejubilar-se. Deu ser de les úniques bones notícies que ha portat la crisi. També hi ha ajudat l'enduriment de les condicions laborals, la manca d'expectatives i la baixada del poder adquisitiu dels salaris amb tota la mala llet que això porta. “Em jubilo perquè, si ho faig ara, sé que cobraré”, diu la gent. Fins fa poc, qui més, qui menys comptava els diners que li costaria demanar una hipoteca. El negoci passava per endeutar-se. Era de burros no fer-ho. Avui, el més burro és el que no es vol jubilar. Fins fa poc, la gent comptava interessos, ara es compten dies, mesos i anys cotitzats. I els que queden per continuar cotitzant. L'Estat tampoc no hi ajuda: talla les expectatives dels que encara s'arriscarien a fer alguna cosa matant-los a cops d'IVA, d'IRPF i de declaracions trimestrals. Però, alerta, perquè és l'Estat també qui crea les regles del joc, tal com va recordar Felip de Borbó a Girona dilluns passat, encara que no digués que qui mana sol canviar les regles tantes vegades com necessita. Llavors, quan canviïn les de les pensions, tots aquells que s'han jubilat o prejubilat hauran d'adaptar-se a les regles noves. I, és clar, com que les pensions aniran a la baixa, serà a partir de llavors que no morir-se es convertirà en un problema. És per això que hi ha qui prova d'esquivar aquest problema obrint plans de pensions, estalviant, cobrant lloguers o fent inversions –ai!– segures a la borsa. Va haver-hi un temps que la gent comptava amb els de la família per jubilar-se. Avui, són els familiars els que comencen a comptar amb la pensió dels jubilats. Hi ha jubilats que no havien estat mai tan importants per la seva família com ara. Sí: els últims han acabat essent els primers. I això fins que no ens canviïn les regles del joc i les coses tornin a ser com eren.