Dilema o problema

La relació amb l'Estat es va anar reve­lant lesiva per a Cata­lu­nya. Van ser les insos­te­ni­bles polítiques radi­als o de “km zero”, el dèficit fis­cal de Cata­lu­nya sobre­tot durant l'eufòria del maó, la “legis­lació de bases” esta­tal que havia anat ratant el marc com­pe­ten­cial català, la nega­tiva esta­tal a desen­vo­lu­par el con­cepte de “naci­o­na­li­tat” que el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal pre­veia... El procés cap al nou Esta­tut com­ple­ta­ria el qua­dre, amb l'insos­pi­tat res­sor­gi­ment d'un naci­o­na­lisme espa­nyol i d'una cata­lo­nofòbia de massa tràgic record i amb la final liqui­dació de l'Esta­tut pac­tat i refe­ren­dat. Com no podia ser d'altra manera, tot ple­gat va pro­duir el decan­ta­ment mas­siu de la ciu­ta­da­nia cata­lana con­tra aquest estat de coses.

El 80% del Par­la­ment català hi res­pon­dria exi­gint l'exer­cici del dret a deci­dir. Era l'única res­posta digna pos­si­ble, a un Estat que aca­bava d'estri­par les car­tes. Això obria la pos­si­bi­li­tat de la secessió, cer­ta­ment, però també la pos­si­bi­li­tat d'opo­sar-hi una pro­posta de l'Estat que oferís als cata­lans un marc de rela­ci­ons amb cara i ulls. La nega­tiva de l'Estat a la con­sulta era del tot pre­vi­si­ble: ja sabíem que no som al Regne Unit. Allò que fóra més greu, però, seria l'absència per­sis­tent d'una oferta esta­tal supera­dora. El PSOE es mou cap a un marc fede­ral, però no és segur que aquest sigui sufi­ci­ent ni que pugui tra­duir-se en un con­sens amb el PP, cosa inex­cu­sa­ble per fer-se real i no que­dar en la pura música celes­tial. No ens hi podem con­fiar, però tam­poc podem des­car­tar-ho. Entre­tant, és vital que Cata­lu­nya pre­servi el seu 80%, l'única i gran força de què dis­posa.

La pola­rit­zació inde­pen­den­tisme / antiin­de­pen­den­tisme no hi aju­da­ria gens. I cal con­ve­nir que les elec­ci­ons muni­ci­pals que es dei­xen veure a l'horitzó en poden esde­ve­nir un acce­le­ra­dor Els tac­ti­cis­mes elec­to­rals acos­tu­men a tirar pel dret: es trac­ta­ria, ara, dels naci­o­na­lis­tes cata­lans de signe divers que basen la seva sort en l'intent d'encar­nar en soli­tari la pàtria asset­jada i d'aquells altres que, a les pobla­ci­ons menys pro­clius a l'inde­pen­den­tisme i on el naci­o­na­lisme espa­nyol (PP i Ciu­ta­dans) més es fa notar, poden estar temp­tats de basar la seva sort a difu­mi­nar-s'hi. Res­pon a això la sor­pre­nent cam­pa­nya antiin­de­pen­den­tista del PSC de l'Hos­pi­ta­let i de Gavà?

El fede­ra­lisme català és l'opció pel pacte fede­ral i plu­ri­na­ci­o­nal, mai una opció per l'statu quo regres­siu. En la hipòtesi que l'Estat impos­si­bi­lités aquest pacte, alguns fede­ra­lis­tes tran­si­ta­rien ben segur cap a un dece­but reple­ga­ment, men­tre altres ho farien cap a un resig­nat inde­pen­den­tisme. Cap on no en tran­si­ta­ria ni un seria cap a les files de l'statu quo injust i nostàlgic del naci­o­na­lisme impe­rial, no en va aquest és la seva més abso­luta negació. Si algú fes aquest camí, seria senyal que el seu fede­ra­lisme hau­ria estat només la coar­tada del seu naci­o­na­lisme de fons. Per tot això, és incom­pren­si­ble que els fede­ra­lis­tes es decla­rin avui antiin­de­pen­den­tis­tes. Més enllà de deri­ves locals ner­vi­o­ses d'un o altre signe, cal que el PSC no s'hi deixi endur i que s'afermi en la defensa del pacte fede­ral i plu­ri­na­ci­o­nal.

La giro­nina Pia Bosch, una política inha­bi­tual, que pensa i parla des de fora dels argots “polítics”, venia a dir l'altre dia, amb parau­les man­lle­va­des de la psi­co­lo­gia, que el dilema és sovint para­lit­zant, sobre­tot quan les dues opci­ons que conté com­por­ten renúncies o con­tra­dic­ci­ons insu­por­ta­bles. És la neu­rosi. Hi ha, però, un remei infal·lible, afirma Pia: trans­for­mar el dilema en pro­blema, en un pro­blema des­ti­nat a ser resolt. El PSC, en efecte, no pot dei­xar-se atra­par pel dilema inde­pen­den­tisme / antiin­de­pen­den­tisme, sinó que ha de per­sis­tir en el pro­blema del pacte fede­ral i plu­ri­na­ci­o­nal, molt difícil de resol­dre, però capaç de mobi­lit­zar les ener­gies posi­ti­ves del nos­tre poble.