Opinió

Puchades i l'orgull de ser

Puchades, Don Antonio, era un exemplar valencià de soca-rel, sòlid i fidel a les seves conviccions

Com a valencià que sóc em fa mal aquest espec­ta­cle menys­pre­a­ble que ofe­reix, avui, la cons­ti­tu­ci­o­nal­ment bate­jada Comu­ni­tat Valen­ci­ana, tan poc escru­po­losa de la seva pròpia deno­mi­nació històrica, i tan donada a ofe­rir-se com òbol a aquesta Espa­nya cas­te­llana que para­do­xal­ment no sem­pre l'ha sabut com­pren­dre o sen­zi­lla­ment cor­res­pon­dre. Per això sem­pre m'ha atret aquest tes­ti­moni d'inte­gri­tat d'Anto­nio Puc­ha­des, un mig del València CF al qual de nen jo admi­rava abso­lu­ta­ment.

El seu record, i aquell tre­sor del valen­ci­a­nisme d'arrel, m'han acom­pa­nyat tota la vida. Ara acaba de morir aquell jove ros, de cabells arris­sats, d'apa­rença ele­gant, som­riure franc, ànima del València CF, i, afe­geixo jo, de les essències de la valen­ci­a­ni­tat: família de Sueca, pagès, fidel home de la seva terra i dels seus, de parla valen­ci­ana... Mai va voler dei­xar la seva terra, ni el seu equip. Els diners per ell eren secun­da­ris, ja que el con­cepte de mer­ce­nari no cabia en el seu dic­ci­o­nari d'home ínte­gre. Puc­ha­des és més que un tes­ti­moni en una terra de tan­tes fri­vo­li­tats, falle­ris­mes cos­tu­mis­tes i una certa pro­pensió a la mor­da­ci­tat cor­ro­siva. Puc­ha­des, Don Anto­nio, al qual retro­ba­ria molt més gran, però amb la mateixa apa­rença dis­tin­gida, en un hotel de València, anys enrere, era un exem­plar valencià de soca-rel, sòlid i fidel a les seves con­vic­ci­ons. Un d'aquests rars espècimens que solen aparèixer a More­lla, Beni­carló, Sueca, Xàtiva o Alcoi per a honra d'una terra que, de vega­des, no li ha impor­tat per­dre la seva llen­gua, menys­va­lo­rar la seva cul­tura, supe­di­tar-se ser­vil­ment a Madrid i ofe­rir “noves glòries a Espa­nya “, com diu el seu himne.

No par­ti­cipo de l'espe­rit de cons­truir per des­truir, que aquest és un dels nos­tres mals pit­jors. Sento la meva ciu­ta­da­nia pròpia com un com­promís que em con­di­ci­ona i escla­vitza. No entenc aquesta aprensió bla­vera de certs valen­ci­ans con­tra Cata­lu­nya. El PP ha resul­tat ser un mal mes­tre en segui­dis­mes, extem­po­ra­nis i buits a l'hora de la recom­pensa. En què ha que­dat aquest port des­a­fi­ant del de Bar­ce­lona impul­sat des de Madrid? S'ha fet justícia a aquest 40% del PIB que prové de la conca medi­terrània amb la poster­gació sis­temàtica del cor­re­dor medi­ter­rani? Ni Puc­ha­des va ser un sòmines, que va anar a Madrid cor­rent a treure par­tit dels seus talents, ni ho són els seus segui­dors davant la cer­ti­tud del tracte actual envers la Comu­ni­tat Valen­ci­ana. El pre­si­dent Fabra es queixa del defi­ci­ent finançament, com els cata­lans es quei­xen del dèficit fis­cal injust. I, Anda­lu­sia, pro­testa? Ni tenen causa, sub­ven­ci­o­nats com viuen, ni propòsit d'esmena segons van demos­trar les dar­re­res elec­ci­ons. Passa, pot­ser, el mateix a València? La seva escan­da­losa cor­rupció no merei­xe­ria un cor­rec­tiu elec­to­ral?

A Cas­telló es va cons­truir un aero­port per a avi­ons ine­xis­tents, que és avui una falla. A Beni­dorm es van per­pe­trar tots els des­as­tres urbanístics del catàleg, i per aca­bar-ho d'ado­bar se li va afe­gir Terra Mítica, el mau­so­leu de les cai­xes valen­ci­a­nes. No hi ha cap res­pon­sa­bi­li­tat per als qui gover­nen en un lloc tan des­tros­sat? I Zaplana a Telefónica i el Siglo XXI, un club de prosàpia de la tran­sició. No hi ha cap res­pon­sa­bi­li­tat política per als que s'han fos tot el sis­tema finan­cer valencià? No em resigno a veure el que veig, ni a escol­tar la salmòdia de pes­si­mis­mes de tants amics empre­sa­ris, ni a con­tem­plar la demo­lició d'un València CF que és un símbol que va engran­dir Puc­ha­des. Tants pro­ble­mes tenen un deno­mi­na­dor comú: falle­risme (és a dir, cons­truir per des­truir) polític i econòmic, i manca de lide­rat­ges soci­als. Per repa­rar-ho, pri­mer, cal sen­tir l'orgull de la con­sistència del ser i de la iden­ti­tat, sense aju­pir el cap ser­vil­ment, i, després, pri­o­rit­zar la con­vicció del que som i hem de con­ti­nuar sent. Com Anto­nio Puc­ha­des, un exem­ple dins i fora de la pista, i molt més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.