Marisc, dieta i sexe

A prin­ci­pis de juny, L'Econòmic, que incor­pora aquest diari, infor­mava de l'aposta d'una empresa pels vivers flo­tants a mar obert per tal de poder pro­duir mus­clos a l'entorn del delta de l'Ebre. En aquesta zona, hi ha una impor­tant pro­ducció de marisc, del tipus mol·lus­cos bival­ves (mus­clos i ostres o ostres por­tu­gue­ses), i no és l'única de Cata­lu­nya. Aquests ani­mals, nutri­tius i sabo­ro­sos, han tin­gut un paper impor­tant en l'ali­men­tació de la huma­ni­tat, perquè la faci­li­tat a l'hora de recol·lec­tar-los va ser un dels fac­tors deter­mi­nants perquè els nos­tres avant­pas­sats pogues­sin dei­xar de ser nòmades i assen­tar-se allà on els mol·lus­cos feien pos­si­ble una bona ali­men­tació en quan­ti­tat i qua­li­tat. I és que apor­ten proteïnes d'alt valor biològic, poc greix, mine­rals com ara sodi, potassi, calci, ferro, fòsfor, mag­nesi, zinc i iode, vita­mi­nes (espe­ci­al­ment la B12) i una quan­ti­tat mode­rada de coles­te­rol, part del qual pot­ser no sigui coles­te­rol pròpia­ment dit, sinó com­pos­tos simi­lars, sense efec­tes nega­tius. Això sí, els que tenen pro­ble­mes amb l'àcid úric (gota) no n'han de con­su­mir gaire. Els nutri­ents del marisc pro­ve­nen del mar, les aigües del qual fil­tren. Per això és fona­men­tal que es cul­ti­vin en àrees netes i que abans de la seva comer­ci­a­lit­zació es com­provi, sobre­tot a l'estiu, que estan ben depu­rats.

Està força divul­gada la creença que les ostres, i el marisc en gene­ral, afa­vo­rei­xen la fer­ti­li­tat i l'acti­vi­tat sexual, és a dir, que són afro­disíaques. Cal pre­gun­tar-se si el fet que siguin bas­tants els ali­ments del mar així con­si­de­rats té alguna relació amb l'ori­gen marí de la deessa Afro­dita, ico­nogràfica­ment asso­ci­ada a una pet­xina (recor­dem qua­dres com ara El nai­xe­ment de Venus, de Bot­ti­ce­lli). N'hi ha que ho han vol­gut jus­ti­fi­car “científica­ment” pel seu con­tin­gut en zinc, perquè aquest mine­ral està rela­ci­o­nat amb la fun­ci­o­na­li­tat i el nom­bre d'esper­ma­to­zoi­des i amb la síntesi de tes­tos­te­rona, però no hi ha evidència que això reper­cu­teixi en la libido. També s'ha inten­tat jus­ti­fi­car aquest efecte pel seu con­tin­gut en fòsfor i l'even­tual acció d'aquest mine­ral sobre el sis­tema nerviós. Tam­poc aquí no hi ha jus­ti­fi­cació científica, perquè encara que el fòsfor és un ele­ment essen­cial, és poc freqüent que hi hagi carències, i ni tan sols són evi­dents els tra­di­ci­o­nals efec­tes posi­tius sobre la memòria que se li atri­bu­ei­xen. Tam­poc el seu con­tin­gut en vita­mina E, con­si­de­rada la vita­mina de la fecun­di­tat perquè el seu dèficit s'asso­cia a la infer­ti­li­tat, dóna base a cap poder afro­disíac.

Pel que fa a l'even­tual poten­ci­ació de l'acti­vi­tat sexual per part d'alguns ali­ments, l'única con­clusió certa és de sen­tit comú: una ali­men­tació com­pleta i equi­li­brada té l'efecte, entre molts altres, d'afa­vo­rir unes cor­rec­tes fun­ci­ons repro­duc­to­res, que no depe­nen de la ingestió específica, i en quan­ti­tats sig­ni­fi­ca­ti­ves, d'algun o diver­sos ali­ments espe­ci­als o sin­gu­lars. En defi­ni­tiva, sobre els ali­ments afro­disíacs, hi ha més lle­gen­des i cre­en­ces que evidències. Els fac­tors psi­cològics que con­di­ci­o­nen l'amor i la con­ducta sexual fan que sigui molt difícil dis­tin­gir entre emo­ci­ons i raci­o­na­li­tat. D'altra banda, alguns con­ta­mi­nants ambi­en­tals que poden arri­bar als ali­ments tenen efec­tes “anti­a­fro­disíacs”, ja que afec­ten nega­ti­va­ment les fun­ci­ons hor­mo­nals rela­ci­o­na­des amb el sexe. Aquest és el cas del DDT, un pla­gui­cida avui pro­hi­bit, i els seus deri­vats, dels PCB o bife­nils-poli­clo­rats, uti­lit­zats com a aïllants, de les dio­xi­nes, que són pro­duc­tes que resul­ten de la inci­ne­ració de resi­dus orgànics, dels deri­vats fenòlics com ara l'alquil­fe­nol, el nonil­fe­nol i el bis­fe­nol-A, pro­ce­dents de deter­mi­nats deter­gents, resi­nes i plàstics, dels fta­lats i de desin­fec­tants, com ara l'o-fenil­fe­nol, i sem­pre que siguin dosis altes, que no se solen donar, lle­vat que es tracti d'ali­ments força con­ta­mi­nats. Aquesta és una raó de més per criar el marisc en aigües pures o depu­ra­des.

La lite­ra­tura en català ja fa segles que ens va donar la solució pel que fa al que hem de men­jar per estar en con­di­ci­ons de tenir una acti­vi­tat sexual bona i pla­ent. La tro­bem en una obra nota­ble, del segle XIV i d'autor anònim: Spe­cu­lum al foder, o Mirall del fotre, que tracta la sexu­a­li­tat des d'un punt de vista higiènic i dietètic, però també psi­cològic. Segons Patrick Gifreu, adap­ta­dor al català modern d'aquesta obra, té alguna fili­ació amb el famós Kama­su­tra indi, i és l'única d'aquesta mena a Occi­dent abans del Renai­xe­ment. L'autor des­co­ne­gut ens dóna un con­sell molt encer­tat: “Convé fer l'amor quan el cos està equi­li­brat, repo­sat, la digestió aca­bada i havent dor­mit.” La resta ja és qüestió de ganes o de fe.