Maneres de fer

Fa la impressió que, gràcies a la sensació de crisi i també al procés constituent que estem vivint, hem recuperat maneres de fer que havíem deixat de banda. Per exemple, aquest estiu molta gent diu que a ells ja els agrada que no faci calor, perquè la calor atueix i la fresca i el mal temps van molt més bé per treballar. El famós esperit treballador català és obertament valorat altra vegada, i ja ningú no fa les preguntes insidioses com ara “Tu no vas mai a la platja?” o “Només fas una setmana de vacances?”

I, potser des que Guardiola va dir la seva famosa frase, molta gent comenta que li agrada llevar-se d'hora. Fins fa poc, sortir de nit era senyal que gaudies de la vida. Ara, en canvi, anar a dormir tard és senyal d'ineficàcia i d'apatia.

Una altra virtut revaloritzada és la de xerrar poc, tal com recomana sovint el president Mas en referència a la construcció de l'estat propi. I és cert que, mentre els unionistes amenacen i vociferen amb el discurs de la por, la tasca independentista, que ja ha passat de la fase de les proclames simbòliques a la d'estructurar l'estat i buscar aliances internacionals, ara s'està fent de portes endins, en despatxos i sales de reunions, amb discreció i poc soroll.

Durant força dècades havíem cregut que els estereotips nacionals eren meres etiquetes simplificadores o bé formes directes de racisme. Això és cert en molts casos, és clar, i els estereotips continuen sent una mostra del que Althusser anomenava “consciència melodramàtica”, o sigui, percepcions imaginàries que tenen els individus sobre les seves condicions de vida reals. Però aquesta revitalització del tòpic del català treballador, per exemple, també mostra la cara bona dels estereotips, que és el seu poder estimulant i transformador per a col·lectius sencers. Naturalment, el cas més exitós d'això és el tòpic del somni americà, que és tan fals i tan ridícul com es vulgui, però que fa que un gran nombre de nord-americans s'aixequin cada dia amb una alegria que ja la voldria qualsevol altre lloc del món.

Però, justament perquè tenen una funció social concreta, hi ha tòpics que també hem deixat de practicar. Ja no parlem del pactisme, ni del seny i la rauxa, ni de fer la puta i la Ramoneta. Aquestes maneres de fer ens anaven bé quan el mercat de la indústria catalana era Espanya: havíem de procurar pactar amb l'estat central; el seny servia per promoure l'ordre productiu i la rauxa, tal i com fa Vicens i Vives a Notícia de Catalunya, servia per desautoritzar els impulsos anarquistes o separatistes; i la puta i la Ramoneta era un comportament útil per defensar Catalunya i alhora vendre a Espanya. En aquesta conjuntura, ser català volia dir ser sempre una mica ambigu i una mica colltort. El nostre imperatiu eren les paraules que li diu Mardoqueu a la seva protegida a La primera història d'Esther: “Avança, doncs, Esther, vers un destí d'estrella. Guarda't, però, de revelar la teva estirp i el teu poble: crec d'evidència no haver de recalcar per quins motius.”

Al nou mercat global, l'ambigüitat no solament ja no és necessària, sinó que, a més, és perjudicial. El mercat global valora la transparència i la visibilitat, i per això un producte guanya valor si explica l'origen dels seus ingredients, i una empresa si fa un web amb el perfil dels seus empleats, i un llibre si conté la foto de l'autor, i un restaurant si té la cuina a la vista dels clients, rere un vidre nítid i apaïsat a mitja alçada del cos. En aquest nou context, la identitat no s'ha d'amagar com havia de fer Esther o els catalans a Madrid, sinó tot el contrari: com més singular és, més rendiment se n'hi pot treure.