Sobre el dret a decidir

Mal­grat el temps que ha pas­sat des del pas­sat setem­bre, les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya no s'han mogut del punt de sor­tida ini­ciat ara farà un any i, mal­grat el que molts desit­ja­rien, la situ­ació té una expli­cació més raci­o­nal del que sem­bla. Plan­te­ja­ment: l'aposta sobi­ra­nista no fla­queja. Nus: tant la part espa­nyola com la cata­lana són pre­so­ne­res de les seves pròpies lògiques. Desen­llaç: si Cata­lu­nya no fa marxa enrere, el plan­te­ja­ment català aca­barà tro­bant una via per arti­cu­lar-se. Expli­quem-nos.

Plan­te­ja­ment: reca­pi­tu­lem. Quan el pre­si­dent Pujol es lamen­tava de tot el procés polític que va dur a l'Esta­tut del 2006 feia una anàlisi pre­ma­tura del que aquesta aposta repre­sen­tava per al cata­la­nisme polític. Cer­ta­ment aquesta fou una empresa fallida en la mesura que repre­sen­tava la fi de les pos­si­bi­li­tats d'entesa entre Cata­lu­nya i Espa­nya defen­sa­des pel cata­la­nisme polític. Per altra banda, però, repre­sen­tava l'inici d'una nova via: la sobi­ra­nista, com a alter­na­tiva a la pura sub­missió.

A dia d'avui, som davant una doble línia de demar­cació difícil­ment fran­que­ja­ble. Per la banda cata­lana, el gruix dels cata­lans ens con­si­de­rem sub­jecte polític, fet que implica voler deci­dir el propi futur. La idea cen­tral és difícil de transac­ci­o­nar: o ets sobirà o no ho ets. El gruix de l'arc par­la­men­tari (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP) reco­nei­xen aquest prin­cipi del qual emana la legi­ti­mi­tat de l'acció política del govern. Per tant, és difícil fer marxa enrere en aquest punt (com sem­bla­ria que vol fer una part del PSC). En tota lògica, la seva arti­cu­lació demana reconèixer la capa­ci­tat dels cata­lans per deci­dir el seu nivell de vin­cu­lació amb Espa­nya: total, par­cial o nul. Les bran­ques de joves d'aquests par­tits han tor­nat a rea­fir­mar aquest punt. Tota negació d'aquest argu­ment (Cor­bacho, Chacón: estem fent el joc a l'inde­pen­den­tisme) implica negar un tret defi­ni­tori, iden­ti­tari i cen­tral dels esmen­tats par­tits. O reco­nei­xes la teva sobi­ra­nia en el marc de Cata­lu­nya o ho fas en l'àmbit de l'estat (PP i Ciu­ta­dans).

Per la banda de l'estat, la situ­ació és cone­guda. Empre­so­nats en la seva pròpia per­cepció del sub­jecte polític, tor­nen a bran­dar la metàfora de la mà i del cos: si Cata­lu­nya és una part del tot, no hi ha lloc per cedir sobi­ra­nia. Això impli­ca­ria reconèixer sen­tit polític ple al que només ho té en tant que part d'un tot. Difícil sor­tir d'aquí. Les dar­re­res sentències del TC ja han dei­xat ben clar que no hi ha altre sub­jecte polític que l'Estat espa­nyol. La Cons­ti­tució és el punt final de qual­se­vol aspi­ració política dels cata­lans. El futur dels cata­lans no està en les seves mans. Aznar per a mos­tra.

Nus. Tal com estan les coses, les dues lògiques avan­cen paral·lela­ment sense tro­bar-se. De la banda espa­nyola, pen­sen que el pas del temps i una even­tual millora econòmica aca­barà pro­vo­cant la desunió del front català i desin­flant el glo­bus sobi­ra­nista. En el seu ima­gi­nari, els tèrmits que diuen defen­sar la pro­posta sobi­ra­nista però alhora miren d'enter­rar-la els aju­da­ran a cor­car el vai­xell de l'estat propi. De la banda cata­lana, s'espera que la inacció del govern cen­tral els ajudi a gua­nyar legi­ti­mi­tat, gruix democràtic i, final­ment, per­meti cons­ti­tuir-se en ens polític ple. Els vai­xells seguei­xen el seu camí. Un, de fet, sense moure's del lloc. L'altre, remant con­tra ona­des impor­tants. Som davant d'una lluita de resistència.

En l'entre­acte, a Cata­lu­nya, els par­ti­da­ris del man­te­ni­ment de l'statu quo miren d'anar con­tra el cor­rent majo­ri­tari armant-se ara del dret a conèixer. És un fals debat. Mai hi ha hagut volun­tat d'apro­fun­dir en els pro­pis argu­ments ni d'entrar en un diàleg a fons sobre els bene­fi­cis i els cos­tos de la per­ti­nença de Cata­lu­nya a Espa­nya. Ni poden ni volen. No poden perquè l'anàlisi dels argu­ments a favor de l'statu quo podria girar-se'ls en con­tra. No volen perquè diàleg implica con­fron­tació d'opi­ni­ons i aquest no és el propòsit de l'ano­me­nat dret a conèixer. Altra­ment aquest diàleg ja s'hau­ria produït. L'únic que sobre­surt del dret a conèixer és la volun­tat de refer­mar el punt de par­tida i empènyer la seva posició política enda­vant, no pas escol­tar l'altre. En qual­se­vol cas, és para­do­xal cons­ta­tar com han arri­bat a inver­tir-se els papers des de l'època en què s'acu­sava el cata­la­nisme d'iden­ti­tari i exclo­ent. Ara que el cata­la­nisme vol­dria entrar en un debat raci­o­nal sobre el tipus d'ads­cripció naci­o­nal dels cata­lans, l'altra part ho defuig. Dei­xem almenys constància del fet.

I anem amb el desen­llaç. Resis­tir és vèncer. I totes dues ban­des juguen les seves opci­ons. Per la banda espa­nyola aquesta sem­bla l'única opció pos­si­ble. No hi ha debat perquè no hi ha capa­ci­tat de reconèixer l'inter­lo­cu­tor. L'única estratègia és la d'espe­rar la des­in­te­gració de la pro­posta contrària. Allà on la paraula asi­me­tria està pro­hi­bida, res es pot ofe­rir perquè res es pot donar. De l'altra banda, Cata­lu­nya juga les seves car­tes amb una habi­li­tat històrica inu­sual. Mal­grat els pals a les rodes, els fal­sos suports i les ame­na­ces de dife­rent to i matís, el mis­satge cala. Som sub­jecte polític i volem deci­dir. Con­vin­drem que gran part del suport asso­lit rau en el fet d'haver con­ver­tit una marató ina­ca­ba­ble en una pugna limi­tada en el temps. No hi ha país que aguanti una cursa sense saber on és la línia de meta, menys encara quan l'interès de l'altra banda és no pre­ci­sar-la mai. Així doncs, pre­ci­sa­ment perquè estem en un debat pas­si­o­nal, iden­ti­tari, la banda cata­lana només pot jugar una carta: la dels argu­ments i la democràcia. Jus­ta­ment la que no pot jugar l'altra banda. I de moment, con­tra els que espe­ren la dis­so­lució de l'aposta sobi­ra­nista, aquesta cada dia que passa es referma més en els seus argu­ments.