Dret decisiu

La idea de la fi de la història de Fran­cis Fukuyama ja fa temps que es va donar per fra­cas­sada. Al nos­tre país, però, només la crisi ens ha ense­nyat que tot no estava dit, que la rea­li­tat encara ens mos­trava coses noves. També la inde­pendència ha fet des­per­tar-se un sec­tor impor­tant de la nos­tra comu­ni­tat. O pot­ser cal­dria par­lar de comu­ni­tats perquè en deter­mi­nats bar­ris de mol­tes de les nos­tres ciu­tats, les polèmiques entre el cas­tellà i el català són una ficció. Els únics que par­len en cas­tellà són els immi­grats sud-ame­ri­cans. La majo­ria par­len en altres llengües, sobre­tot en àrab. Fa anys, en un manual d'intro­ducció a la filo­so­fia, J.M. Boc­henski ens va ense­nyar que dins la soci­e­tat no ens podíem desen­ten­dre del poder com si fos una fan­ta­sia i que ens hem d'adap­tar, fins a certs límits, a la moda domi­nant. La rea­li­tat com­plexa i múlti­ple de la Cata­lu­nya actual, enfon­sada econòmica­ment i amb escas­ses res­pos­tes comu­nes, ha tro­bat un vin­cle a través de la demanda del dret a deci­dir com a pri­mera pre­missa de la sobi­ra­nia i la inde­pendència. El poder de la decisió és una via que ningú ens pot negar.

Des dels anys de la mal ano­me­nada tran­sició –hau­ria estat més ade­quat uti­lit­zar el vers tran­si­gir o transacció–, des de la dis­so­lució de les ide­o­lo­gies com la il·lusió d'un temps cadu­cat, no hi havia hagut un pro­jecte comu­ni­tari de grans dimen­si­ons. Se'ls ha esca­pat de les mans fins i tot als naci­o­na­lis­tes perquè, els que tin­guin memòria, podran com­pro­var que s'hi han anat sumant per­so­nat­ges que havien des­ta­cat pel seu espa­nyo­lisme. El pro­jecte inde­pen­den­tista s'obre en fronts múlti­ples, no ja com una qüestió iden­titària o vin­cu­lada al cata­la­nisme. Implica també un rebuig a una idea tota­litària i a una dis­cri­mi­nació evi­dent.