Opinió

Llengua i estat

El país ja no és bilingüe, sinó multilingüe, com la fesomia física i humana dels nous catalans

Sumar com més gent millor, al procés sobi­ra­nista, és lògic per a obte­nir una majo­ria social clara i com­porta fer algu­nes pre­ses de posició sobre el país del futur per eixam­plar-ne els suports. Algun d'aquests s'ha fet sobre temes sen­si­bles com ara el règim de llengües a la Cata­lu­nya inde­pen­dent i, pot­ser, també de manera massa pre­ci­pi­tada, en pre­fi­gu­rar algu­nes veus qui­nes seran les regles del joc de l'ofi­ci­a­li­tat lingüística futura. Afir­mar ara que Cata­lu­nya tindrà dues llengües ofi­ci­als (català i espa­nyol) és una afir­mació que no té retop i que deixa poc marge de mani­o­bra per a qual­se­vol altra solució que no sigui exac­ta­ment aquesta i, més enllà de la sor­presa o la deso­ri­en­tació cre­a­des, hi ha qui no gosa fer en veu alta cer­tes con­si­de­ra­ci­ons. D'entrada, aquesta afir­mació ignora que, ara mateix, a Cata­lu­nya no hi ha només dues llengües ofi­ci­als, sinó tres. L'occità, per l'aranès, també és ofi­cial no sols a l'Aran, sinó a tot el ter­ri­tori del Prin­ci­pat. Dues llengües, doncs, fóra un pas enrere en relació amb el que tenim ara.

No és l'únic oblit. N'hi ha encara un de prou des­ta­cat. En els 36 anys de democràcia, s'ha produït un canvi fona­men­tal: s'ha pas­sat de només dues llengües en el pai­satge quo­tidià, a moltíssi­mes més, pel cap baix a unes 280, par­la­des a les llars del país. El país ja no és bilingüe, sinó mul­ti­lingüe, com la feso­mia física i humana dels nous cata­lans. Tra­di­ci­o­nal­ment, el bilingüisme ha estat per a la llen­gua el mateix que el fede­ra­lisme per a la política: una anestèsia, un tap, un fre. Els que el pre­di­quen són els que no el prac­ti­quen. Si el bilingüisme fos tan bo com ens diuen, com és que a Madrid, posem per cas, no són bilingües i Espa­nya és, amb Grècia, l'estat de la UE amb més població mono­lingüe, tot i comp­tar-nos-hi a nosal­tres? El bilingüisme no és mai defi­ni­tiu i menys encara en tota una soci­e­tat on, d'altra banda, només són com­pe­tents en dues llengües tots els cata­la­no­par­lants sense excepció. Més aviat és l'avant­sala de la seva subs­ti­tució per la llen­gua forta.

No hau­ria d'haver-hi dub­tes sobre el caràcter del català com a llen­gua ofi­cial pròpia del país, idi­oma comú dels seus habi­tants, hegemònic en l'espai públic i senyal cul­tu­ral dis­tin­tiu de la nos­tra soci­e­tat, única apor­tació insubs­tituïble que podem fer al patri­moni cul­tu­ral de la huma­ni­tat. El conei­xe­ment de l'espa­nyol és molt posi­tiu i no es pot per­dre, com també hau­ria de ser-ho el de l'anglès i el francès, avui tan aban­do­nat. Al cos­tat d'aquests idi­o­mes, n'hi ha d'altres amb milers de par­lants pro­ce­dents de la immi­gració i que també hauríem de ser capaços d'incor­po­rar al pai­satge lingüístic del futur, amb algun tipus de reco­nei­xe­ment. Parlo de l'ama­zic, l'àrab, el romanès, el xinès i l'urdú. Aquest pai­satge s'empo­breix enor­me­ment si es limita tan sols a l'esta­bli­ment d'un bilingüisme que sem­pre serà fals i coix, perquè recol­zarà sobre bases dis­tin­tes i pro­ta­go­nis­tes dife­rents. Però l'hege­mo­nia ambi­en­tal del català, en tots els àmbits públics d'ús i en totes les fun­ci­ons també públi­ques, simultània­ment amb l'opció per la diver­si­tat lingüística, no faran altra cosa que enri­quir la Cata­lu­nya plu­ri­lingüe del demà. No parlo ni vull una Cata­lu­nya etnocèntrica, sinó un país auto­cen­trat, que es pren ell mateix com a referència fona­men­tal i que, des de la pròpia iden­ti­tat lingüística, inqüesti­o­na­ble i sense ambigüitats, és intel·ligent, generós i inclu­siu i per això no té por d'un pano­rama plu­ri­lingüe. Parlo d'una Cata­lu­nya on con­vi­uen mol­tes llengües, però en què la nos­tra no tan sols hi ha de ser també, sinó que hi ha de ser pri­mer, com cor­res­pon a la llen­gua naci­o­nal d'un país sobirà, en qual­se­vol altre indret del món. Al cap i a la fi, a cap altra llen­gua no li va la vida amb la inde­pendència de Cata­lu­nya, perquè cap no en depèn. Ni l'espa­nyol, ni l'anglès, ni l'àrab, ni el xinès. Però sí el català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.