No amagar l'ou

La pro­posta fede­ral del PSOE ha resul­tat insu­fi­ci­ent per a la mit­jana de l'opinió cata­lana i un excés des­me­su­rat per al govern de l'Estat. Vet aquí el des­ni­vell que ens tur­menta i que fa quasi impos­si­ble enten­dre's. Això suc­ce­eix perquè Espa­nya tan sols és un estat-nació reei­xit en la consciència dels ter­ri­to­ris cas­te­lla­no­par­lants (amb memòria d'imperi), no així a Cata­lu­nya i al País Basc, les naci­ons que Espa­nya no va poder assi­mi­lar.

La tran­sició democràtica espa­nyola es basava, en un alt grau, en la capa­ci­tat de tro­bar un encaix esta­tal a les rea­li­tats naci­o­nals cata­lana i basca, que havien sobre­vis­cut l'heca­tombe fran­quista con­tra tot pronòstic. Era obvi. D'aquí, l'asso­li­ment d'un pacte cons­ti­tu­ci­o­nal que reco­nei­xia l'existència de “naci­o­na­li­tats” (o naci­ons), dis­tin­tes de les regi­ons, amb vies i expec­ta­ti­ves específiques i que dis­po­sa­ven d'una legi­ti­mi­tat ante­rior a la Cons­ti­tució (drets històrics bas­cos, reco­nei­xe­ment de la Gene­ra­li­tat cata­lana retor­nada de l'exili).

Era el punt de par­tida pos­si­ble i sufi­ci­ent. Però l'edi­fici ani­ria sedi­men­tant esbi­ai­xat per les inèrcies de sem­pre. I és que, com diu Antoni Cas­tells, Espa­nya està situ­ada entre l'uni­ta­risme i l'estat com­post, men­tre que Cata­lu­nya està situ­ada entre l'estat com­post i l'estat propi. La pri­mera afir­mació explica la deriva esta­tal a la baixa: café para todos, Loapa, lleis de bases, nega­tiva a des­cen­tra­lit­zar la hisenda i la justícia, nega­tiva a trans­for­mar el Senat en una cam­bra ter­ri­to­rial, nega­tiva a reconèixer explícita­ment la natu­ra­lesa plu­ri­na­ci­o­nal, plu­ri­lingüística i plu­ri­cul­tu­ral de l'Estat i la seva res­pon­sa­bi­li­tat en la pro­tecció i nor­mal desen­vo­lu­pa­ment d'aquesta plu­ra­li­tat. La segona afir­mació, al seu torn, explica l'enorme frus­tració de Cata­lu­nya en cons­ta­tar, un cop més, la fatal i pre­po­tent deriva uni­ta­rista espa­nyola, per sobre dels pac­tes sig­nats, que la porta a pen­sar que només hi ha una sor­tida: l'estat propi. El dret a deci­dir obre aquesta porta, bé que no tanca encara l'altra: la pos­si­bi­li­tat d'un pacte seriós entre Cata­lu­nya i Espa­nya, en el marc d'un Estat que no esti­gui al ser­vei de part, sinó que es reco­ne­gui plu­ri­na­ci­o­nal i que no es pre­ten­gui concèntric, sinó policèntric i en xarxa.

Gra­nada tan sols és un punt de par­tida, diu el PSC. Opinió infor­mada? Simu­lació? Santa innocència? En pri­mer lloc, encara s'ha de veure el con­sens que la pro­posta pugui obte­nir a Espa­nya i, doncs, la mesura de la seva via­bi­li­tat. D'altra banda, aquesta pro­posta va més enllà del café para todos? Aquesta és la qüestió: retor­nar a l'espe­rit del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal traït, al reco­nei­xe­ment de les naci­ons cata­lana i basca, més enllà d'eti­que­tes des­cen­tra­lit­za­do­res, autonòmiques o fede­rals. La bon­dat final de la pro­posta fede­ral del PSOE la deter­mi­na­ran aquests dos fac­tors: la seva capa­ci­tat d'obte­nir la majo­ria a Espa­nya i la seva capa­ci­tat de reconèixer les naci­ons que l'Estat inclou i que aquest ha de ser­vir amb equi­tat. L'essen­cial no són les bon­dats del fede­ra­lisme. Això, tot sol, és ama­gar l'ou. L'essen­cial és el com­promís d'inter­pre­tar i desen­vo­lu­par a l'alça el pacte de 1978, amb l'assumpció que l'Estat és plu­ri­na­ci­o­nal i que, com a tal, no pot ser lesiu per a Cata­lu­nya, per a la seva llen­gua i la seva cul­tura, per a la seva hisenda, per a la qua­li­tat dels seus ser­veis a la ciu­ta­da­nia. No ens podem per­me­tre noves ambi­valències, que final­ment serien lle­gi­des a la baixa per les inèrcies ins­tal·lades a l'apa­rell de l'Estat i a la cul­tura mit­jana espa­nyola. Espa­nya està obli­gada a ser clara, sense sub­ter­fu­gis.