Diàleg

El nos­tre temps troba en el diàleg un dels seus refe­rents fona­men­tals. De fet, la facul­tat humana del llen­guatge té el seu paradís en l'inter­canvi enra­o­nat de mots; la con­versa, doncs, com a espai comú on es mate­ri­a­litza en l'inter­lo­cu­tor la nos­tra huma­ni­tat. Una cer­tesa que cal anar con­re­ant dia a dia com qui con­tem­pla una qua­li­tat a reforçar. Al cap i a la fi, l'àgora d'Ate­nes ocupa un lloc cen­tral en el nos­tre ima­gi­nari: dia­lo­gar ha estat, històrica­ment, font de conei­xe­ment i via de trans­missió d'idees.

Hei­deg­ger posa espe­cial èmfasi al “dir de la paraula”. D'alguna manera exi­geix al par­lant consciència de la seva con­dició ante­rior a la parla; hi ha una dimensió –el pen­sa­ment– on el mot conté tot el seu poten­cial intacte. De nosal­tres depèn roman­dre atents al joc de la parla, en tant que par­lar no és un “mer dir” ans sí un habi­tar en la paraula abans d'ésser esmen­tada. Cal tenir-ne cura, cosa que pres­su­posa esca­tir el nos­tre vin­cle amb el silenci: el camp simbòlic on es des­plega l'inter­canvi –en un sen­tit pregó– insta a pen­sar abans de dir. En aquest con­text Hans-Georg Gada­mer, dei­xe­ble de l'autor de L'ésser i el Temps, fa un pas més enllà i con­tra­posa al model tan­cat de parla del seu mes­tre, l'huma­nisme del llen­guatge obert a l'Altre.

Perquè aquesta i no una altra és la tra­dició en què gra­vita la gènesi d'Europa; la relació dialògica amb el tu ja s'albira, gràcies a Plató, en Sòcra­tes. Un mètode que exi­geix unes regles no escri­tes a fi de des­ple­gar sense con­di­ci­ons tots els argu­ments pos­si­bles. De fet, es tracta d'un saber escol­tar, vir­tut, d'altra banda, en ple declivi en el nos­tre model de soci­e­tat post democràtica. Al cap­da­vall, què no és sinó un infi­nit acte d'amor reconèixer que pot­ser l'amor no és allò que crec? Obrir-se a la idea prèvia al mot reclama relle­gir Petrarca i medi­tar sobre els següents ver­sos: “Espero en qui cone­gui bé l'amor/més que dis­culpa, pie­tat en preu.” Què és “conèixer bé l'amor”? I si hi ha “qui” el coneix bé, estic dis­po­sat a escol­tar-ne la pre­missa?

Crec hones­ta­ment que hem de retro­bar aquell silenci on el pen­sa­ment recu­pera la seva vàlua per­duda. No hi ha diàleg sense pen­sa­ment i aquest demana reflexió. Val a dir que dia­lo­gar pres­su­posa un acte de gene­ro­si­tat: no hi ha jo pos­si­ble sense relació amb una con­tra­part, en potència recep­tora posi­tiva dels nos­tres postu­lats. Estic par­lant d'una acti­tud huma­nit­zant, en certa mesura de renúncia, atès què estic dis­po­sat a Ésser sense dog­mes –a con­fron­tar el meu cri­teri–, tot fent bona la màxima d'en Rai­mon Panikkar: “El diàleg pot aspi­rar implícita­ment a cer­tes res­pos­tes, però a pri­ori no en pot excloure cap.” Ras i curt: la una­ni­mi­tat no és l'objecte del diàleg.

Rei­vin­di­car el diàleg no deixa de ser una exhor­tació a reno­var la nos­tra con­cepció del temps, en con­tra de la crei­xent ali­e­nació entre indi­vi­dus en plena era tec­nològica. Un fer antic que recu­pera la dimensió humana per res­ti­tuir-la al lloc que li cor­res­pon. Tot amb tot, dia­lo­gar no ens pot fer obli­dar l'acció política: no es pot estar sem­pre a l'aguait d'un diàleg impos­si­ble; cal, doncs, tenir pre­sent que rela­ci­o­nar-se dialògica­ment resulta indis­pen­sa­ble en tot procés d'eman­ci­pació, indi­vi­dual o col·lec­tiu –el llen­guatge relliga. Mai, però, n'és el dar­rer capítol. I és que el diàleg més trans­cen­den­tal de la lite­ra­tura uni­ver­sal, aquell que man­te­nen Arjuna i Krishna al Bha­ga­vad-Gîtâ, és, para­do­xal­ment, una exhaus­tiva apo­lo­gia de l'acció envers l'alli­be­ra­ment de la pròpia con­dició sot­mesa.