Tres cosines

Seuen a la taula del meu costat, en una cafeteria petita i sorollosa. Mentre jo fullejo el diari sento com demanen berenar. Suc de taronja i torrades, la primera. Xocolata desfeta i melindros, la segona. Un suís amb molta nata i una ensaïmada, la tercera. Les altres dues fan grans escarafalls: “Alça, manela! … amb molta nata! No t'hi poses per poc!” La del suís, enriolada, s'assenyala el ventre rodó i fa cara d'avergonyida: “D'on penseu que he tret aquests quilets?” Ja m'he oblidat de l'article que estava llegint. Les tres dones han captat la meva atenció i provo d'imaginar si són gaire amigues, quin és el grau d'intimitat que comparteixen, si aquest berenar de divendres és una tradició, coses així. Tot d'una, la que ha demanat suc de taronja i torrades es fa una mica endavant, com si anés a compartir un secret, i jo, instintivament, m'inclino cap a la dreta per mirar de sentir-la. “Us en recordeu del dia del patís d'albercoc?” Riuen totes tres i el record els omple els ulls de llumetes. “I per què te'n recordes, ara?” La del suc de taronja assenyala la més grassoneta, la que ha demanat un suís amb molta nata, i diu: “Perquè va ser culpa teva, tu volies tastar el pastís d'albercoc i ens vas enredar per robar-lo!” La tercera en discòrdia s'esvera: “Noia! El verb robar és una mica massa fort!” Les escolto i no els puc treure l'ull del damunt. Vaig lligant caps fins deduir tota la història. Són cosines. Als estius compartien vacances a casa dels avis. L'àvia feia pastissos d'albercoc. Elles tres van entrar d'amagat a la cuina “només per veure'l”, però finalment el van tastar i era tan bo que van repetir, i van fer desaparèixer la meitat del pastís. L'àvia es va disgustar molt i l'avi les va castigar sense postres una setmana. Tant li feia, s'espavilaven per agafar cireres o nespres. Les imagino totes tres, una de grassoneta, totes tres amb la pell morena, cuetes amb llaços. Rialles, jocs, confidències. Les tres dones berenen i xerren. Riuen molt. Calculo quants anys deuen tenir. Arrugues, mans tacades, lleu tremolor al cap. Entre totes tres deuen vorejar els dos-cents, penso. Són grans i, en canvi, l'estona que han parlat del cas del pastís d'albercoc i del càstig de l'avi han tornat a ser nenes petites. Em fan molta enveja.