Queden veus honestes

D'acord. Jo també l'estimo. Un amic desconegut que signa Miguel González va publicar al diari El País, el dia de la Mare de Déu d'agost, un article honest titulat Catalunya, t'estimo. És notícia, perquè procuro llegir i escoltar tot el que es diu a la capital del regne sobre el procés català i ben poques veus honestes hi estic trobant. Bàsicament, tothom s'entossudeix a fer-nos jurar la Constitució sagrada i a vaticinar-nos grans mals si gosem desobeir el manament de la unitat. Asseguren que ens equivoquem quan pensem que no ens respecten tal com som, que ens equivoquem quan calculem les balances fiscals, que ens equivoquem quan analitzem infraestructures. I que aquests errors neixen d'una educació general –escola i mitjans de comunicació tendenciosos i manipuladors–. Conclouen inevitablement considerant que tot plegat serà un foc d'encenalls sense projecció cap al futur. Cap anàlisi seriosa de les causes, cap dada real, cap argument consistent.

Doncs bé, calia una veu com la de Miguel González, que coneix Catalunya i que coneix Espanya. Ell, que ha parlat amb els seus amics catalans, sap que alguna cosa s'ha trencat, que el divorci és inevitable. Li sap greu, per nosaltres, que haurem de patir fins a trobar un nou encaix al món, i per ells, que es quedaran sense una part essencial del seu univers. Entén el que ha passat, el que està passant.

Recorda com recelava dels polítics catalans quan parlaven de “nosaltres”. “Qui som «nosaltres»?, me preguntaba. Y naturalmente, «nosaltres» éramos/eran los catalanes y «ells» son/somos todos los demás. Esa afirmación del «nosotros» por contraposición a los demás, de los nuestros frente a los ajenos, está en la base del actual distanciamiento.”

Quan arriba a Madrid detecta el mateix problema: “Los catalanes han sido «los otros»: los egoístas, los tacaños, los insolidarios. Algunos partidos y medios de comunicación han rivalizado en explotar la catalanofobia con fines comerciales o electorales. Las falacias y tópicos de una parte han alimentado los de la otra.”

Però ha anat més al fons del problema: “Las instituciones españolas nunca han asumido, más allá de la retórica, que la pluralidad lingüística y cultural de España constituye una riqueza. Brillan por su ausencia las cátedras de catalán en universidades de Madrid, las obras de teatro o películas en catalán que pueden verse en la capital, los políticos que –sin tenerlo como lengua materna– se plantean aprenderlo.”

Creu que ha faltat amor, amor demostrat i expressat. “Me doy cuenta de que, aunque somos muchos los que queremos a Cataluña desde este lado del Ebro, quizá no lo hemos dicho lo suficiente y hemos dejado que monopolicen el discurso los que identifican España con ellos mismos, intolerantes y excluyentes.”

Gràcies, amic.