Enraonar

Als que vivim a Bar­ce­lona o a la seva àrea d'influència, pas­sar les vacan­ces a qual­se­vol punt de la geo­gra­fia cata­lana que quedi una mica
lluny de casa ens pro­voca un xoc lingüístic. Sen­tir el català que es parla a la Gar­rotxa, o al Baix Camp, o al Sol­sonès és una mena de bàlsam per a les nos­tres mal­trac­ta­des oïdes. Aquesta és la part dolça. La part agra és detec­tar quan­tes i quan­tes parau­les hem anat per­dent –i la sag­nia con­ti­nua, és clar– a l'àrea més poblada, i més cos­mo­po­lita i se suposa que més moderna. En podria posar cen­te­nars d'exem­ples: mots que sento de pas­sada i que em fan pen­sar en algun dels meus avis, o en els meus pares, o en mi mateixa quan era petita. Són parau­les o expres­si­ons que em resul­ten abso­lu­ta­ment fami­li­ars, de les quals conec el sig­ni­fi­cat i l'ús, però que, tan­ma­teix, he per­dut pel camí. Ara pla, això rai, fer manya­gues, ésser mesell, cla­var una cossa. També hi ha aque­lles parau­les que encara tinc arre­la­des però que, de forma incons­ci­ent, he anat arra­co­nant per subs­ti­tuir-les per altres que, essent cor­rec­tes, pot­ser són menys genuïnes. És una pràctica de la qual m'acuso i que empo­breix el nos­tre llen­guatge. De vega­des les ganes de comu­ni­car em fan per­dre el seny. Seria el cas de la paraula que em va pro­vo­car aquesta petita reflexió que cen­tra l'arti­cle d'avui. Es tracta d'una paraula tan sen­zi­lla, tan nos­tra com enra­o­nar. La vaig sen­tir uti­lit­zada amb tota natu­ra­li­tat per una nena petita. “Què feies, que no venies?”, li pre­gunta la mare. “Res, estàvem enra­o­nant…” I tot d'una em vaig ado­nar que els nos­tres nens i joves, els de Bar­ce­lona i la seva àrea d'influència, no hau­rien dit enra­o­nant. Hau­rien dit par­lant o xer­rant. I vaig pen­sar que em sabria molt de greu que es perdés pre­ci­sa­ment aquesta paraula. Perquè enra­o­nar és un verb molt bonic. Segu­ra­ment m'agrada per la seva con­nexió evi­dent amb el verb rao­nar. Enra­o­nar seria man­te­nir una con­versa basada en la raó. Es a dir, apor­tar argu­ments, allò tan nos­tre de par­lant la gent s'estén. Tot i així, crec que ja fa temps que enra­o­nar havia per­dut aquesta con­no­tació i es feia ser­vir sim­ple­ment com a sinònim de par­lar o con­ver­sar. Tant li fa. Con­ti­nua essent igual­ment bonic i des d'ara mateix em faig el propòsit de tenir-lo pre­sent. Enra­o­nem, sis­plau.