La foto

Vaig créixer defu­gint les càmeres de foto­gra­fiar. No volia que em fes­sin fotos perquè, després, mai no m'hi agra­dava. Jo em pen­sava que això era perquè estava acom­ple­xada pel meu físic, però com tan­tes altres vega­des durant la meva infància i ado­lescència, ai las, va ser una monja qui em va treure de l'error amb aquesta sentència: “Lo que les pasa a uste­des es que tie­nen un ele­vado con­cepto de si mis­mas.” És a dir, jo que estava con­vençuda que era lletja, i resulta que encara ho era més del que em pen­sava! Ai, les mon­ges, sem­pre dis­po­sa­des a fer-me feliç…! La cosa és que a mesura que vaig anar fent-me gran vaig enten­dre que la millor manera de recon­ci­liar-me amb l'objec­tiu fotogràfic era posant-hi bona cara. Des de fa uns anys, quan tinc una càmera al davant, en lloc de resis­tir-m'hi, encar­ca­rada, el que provo de fer és rela­xar-me i assa­jar el meu millor som­riure. Perquè, al cap i a la fi, és impor­tant ofe­rir la millor imatge que puguis. Després ho agrairàs quan vegis la foto, oi? Tot això ho pen­sava aquest dime­cres, enllaçada a dreta i a esquerra amb per­so­nes que lluïen samar­reta groga, este­lada a l'esquena i el seu millor som­riure, com jo. L'helicòpter ens sobre­vo­lava
i la gent salu­dava, sal­tava i, sobre­tot, som­reia. Els fotògrafs ana­ven recor­rent la cadena i els grups d'amics i les famílies feien pinya i deien “lluíííssss” o “pata­ta­a­aaa”. I
jo pen­sava: quina sort, el dia que tot el món mirarà cap al meu país, el meu país ofe­reix el seu millor som­riure. Dime­cres ens vam posar gua­pos per a la foto i vam ser més ale­gres que mai, més cívics que mai, més orga­nit­zats
que mai. Diver­tits, orgu­llo­sos sense pre­potència, edu­cats, fes­tius, plens d'espe­rança i d'opti­misme. Una gran con­xorxa per ofe­rir la nos­tra millor cara, dis­si­mu­lant per un dia tots els nos­tres defec­tes –que els tenim, és clar, una pila–. Però aquest Onze de Setem­bre volíem sor­tir bé a la foto i ho hem acon­se­guit del tot, rotun­da­ment. És la foto que explica al món qui som i com som, però també és una foto que pot seduir aquells que ja ens conei­xen però que ens miren amb recel. Vaig veure gent que no par­ti­ci­pava a la cadena, però que ens mirava amb sim­pa­tia. A la Via Cata­lana la gent sem­blava
feliç. I és pos­si­ble que algú s'engres­qui a for­mar part d'una majo­ria que sem­pre som­riu!