Un estat petit a Europa

En pocs dies he pogut cons­ta­tar dues rea­li­tats que es com­ple­men­ten. M'explico. Fa uns dies arri­bava d'una estada a Noru­ega, un estat petit, de cinc mili­ons de ciu­ta­dans, que no forma part de la Unió Euro­pea (de fet, n'ha rebut­jat l'entrada dues vega­des) i que té uns estàndards de benes­tar dels pri­mers del món.

És veri­tat que l'explo­tació del petroli li genera bona part dels ingres­sos, a aquest extens país, però també és cert que la bona orga­nit­zació i gover­nança i també la bona gestió política, econòmica i social i el tarannà de la soci­e­tat, apor­ten molt a la qua­li­tat de vida de què dis­po­sen els ciu­ta­dans noru­ecs. Vaig poder obser­var, a més de la tran­quil·la manera de con­duir i de ges­ti­o­nar els comerços i la vida en gene­ral que té la major part de la soci­e­tat, també la manera tran­quil·la, par­ti­ci­pa­tiva i res­pec­tu­osa de ges­ti­o­nar la cam­pa­nya elec­to­ral, en plena efer­vescència aquells dies, ja que el 9 de setem­bre hi havia elec­ci­ons, amb un bon nom­bre de par­tits dife­rents, cadas­cun expo­sant el seu ide­ari però res­pec­tant-se entre ells.

Almenys aquesta és la impressió que em vaig empor­tar d'uns dies d'estada en aquest immens país d'una geo­gra­fia impres­si­o­nant a l'entorn de la qual flu­ei­xen els majes­tu­o­sos fiords. Oslo, la capi­tal, fa la sen­sació d'una ciu­tat ami­ga­ble, amb un impo­nent i emblemàtic edi­fici a peu de mar, l'Òpera, que li dóna per­so­na­li­tat. Sem­bla impos­si­ble que d'aquest indret sorgís, fa dos anys, un assassí que va fer tron­to­llar la ciu­tat i va sac­se­jar l'illa d'Utoya, a més de fer revi­far els fan­tas­mes xenòfobs. En defi­ni­tiva, un estat petit fora de la UE que no té res a enve­jar a cap altre estat.

Uns dies després he vis­cut la Diada de Cata­lu­nya, amb la gran par­ti­ci­pació ciu­ta­dana per for­mar la cadena humana que abraçava Cata­lu­nya de nord a sud, donant una lliçó de civisme i de rei­vin­di­cació, de volun­tat de ser, de lli­ber­tat, de sobi­ra­nia, d'inde­pendència i que les coses no poden con­ti­nuar com ara. Lligo els dos esce­na­ris perquè a Cata­lu­nya es demana un nou estat d'Europa, petició dene­gada per­ma­nent­ment pels man­da­ta­ris de l'Estat espa­nyol, que sovint addu­ei­xen grans des­as­tres per a una Cata­lu­nya inde­pen­dent que veuen fora de l'euro i de la Unió Euro­pea.

Veu­rem què pas­sarà amb la Via Cata­lana i amb la con­sulta, veu­rem quin serà el final de tot el procés. Crec que ara és l'hora de la política, de la volun­tat i la gene­ro­si­tat, tant del govern espa­nyol com del català. De fet, però, si el resul­tat fos un nou estat, no pas­sa­ria res, si el procés es fa be i amb con­sens. Si fos un nou estat din­tre de la Unió Euro­pea i de la zona euro, seríem on som ara, això sí, amb més capa­ci­tat política i amb els ins­tru­ments d'un estat que són els que per­me­ten ser reco­ne­gut i pre­sent en el món. I si el resul­tat fos un estat fora de la Unió Euro­pea, tam­poc hau­ria de pas­sar cap situ­ació límit i a mitjà ter­mini el nou estat podria tenir l'esta­bi­li­tat que ara té, posem per cas, Noru­ega.

Veu­rem el futur que ens espera.