Dos comentaris a trenc de tardor

Parlo amb una persona que va coordinar un tram de la Via Catalana. Arribem a la conclusió que no calia estressar-se tant, perquè la gent es va ordenar de manera espontània al llarg del recorregut. Conversem vora mar, prop dels penya-segats i les tofes dels pins, conscients que les vinyes ja estrenen pàmpols esquitxats de vermell, tota una invitació a renovar-nos de cara a la nova temporada. Setembre s'escola entre una rierada de respostes oficials i oficioses provocades per la cadena groga. Per si fos poc, l'onada va aconseguir pacificar el tram de l'N-II que uneix Bàscara amb la Jonquera, un dels traçats viaris que més polèmica han generat aquests darrers anys. Els qui ens trobàvem en aquesta àrea hi devíem pensar en algun instant, quan ens sentíem observats per les avionetes que retransmetien l'esdeveniment. Es va crear un escenari insòlit: nens estirats al paviment de l'N-II, jugant amb gossos que lluïen collars de cinta groga, mentre els seus pares s'agafaven de les mans. Al nostre tram es van produir anècdotes significatives. Un dels participants va dir haver votat el PP a les eleccions generals, però era allà perquè “ha vingut tot el meu poble”. A darrera hora s'hi van afegir un grup de francesos de la Catalunya del Nord i una persona d'origen marroquí que treballa al camp. Impressiona pensar en el repte que s'ha desplegat davant nostre. Cal actuar rebé i mantenir la convivència. Sobretot perquè, si hi ha petició ferma de divorci, una de les parts hi recorrerà judicialment. A mi, els jutjats sempre m'han fet basarda; prefereixo mil vegades omplir papers amistosos que no pas haver de cridar els Mossos d'Esquadra. Tampoc entenc que els responsables polítics tinguin tanta afició a portar tots els assumptes als tribunals. Què costaria fer una mica d'esforç per aprofundir en la democràcia? Cap ciutadà del nostre país s'ha de sentir aclaparat per la reivindicació legítima del dret a decidir i ha de poder opinar en contra. Però és absurd intentar igualar els participants de la cadena cívica amb l'independentisme radical, com si tots fóssim uns arrauxats que dormim abraçats a l'estelada. Quina manera de perdre el temps amb polèmiques sobre banderes... Milers i milers de persones no ens hem begut l'enteniment ni protestem per no res. La realitat és tossuda i ens mostra molts ciutadans que no es consideren independentistes però ara volen la llibertat del nostre país.

Aquests dies he llegit un article al Facebook que no he pogut recuperar. Es tractava d'una reflexió sobre la política que practiquen els grans hipermercats; deia més o menys això: ¿què pensaríem si quan arribéssim a un bar de tapes ens cobressin per endavant, haguéssim d'anar a buscar el plat i els coberts, trobar lloc per seure i, al final, ens toqués netejar la taula? Protestaríem segur: què s'han cregut aquests! Si en qualsevol bar o petit restaurant ens serveixen menús per vuit o nou euros, per què consentim que, gairebé pel mateix preu, a McDonald's o Burger King ens cobrin per endavant i ens facin netejar la taula? S'estalvien personal i contribuïm a augmentar l'atur. A Ikea, encara pitjor: fas el circuit que ells volen i surts per on els dóna la gana, t'has d'apuntar la comanda, calcular què val, buscar-ho tot, baixar als soterranis, pagar, carregar-t'ho al vehicle i muntar-ho a casa. Només se'ls pot perdonar perquè et deixen fer. Sé que la companya que va participar en l'organització de la Via va anar a passar un dia a Ikea amb una amiga. Havien begut un vi que els va pujar al cap i, sense cap mena de pudor, es van estirar en un llit a fer un son i ningú els va dir res. Aquella migdiada devia ser tan plàcida com la dels nens que van acabar somiejant a la carretera N-II. Al cap i a la fi, somniar i conviure en igualtat de condicions són drets necessaris per ser una mica feliç.

Pep DUIXANS