Tot, però dins la Constitució

M'han fet gràcia, aquests dies, la quantitat de salvadors de la Constitució que surten de sota les pedres, els que la lloen fins a la superstició, segurament sense haver-se-la llegit perquè la militància als partits els ha evitat oposicions i altres floritures professionals. Els pares de la Constitució han esdevingut una mena de Reis Mags i tothom està patint perquè els partidaris del dret a decidir estan violant tots els sagrats preceptes constitucionals. Els vells i panxuts barons del PSOE, els carques més carques governamentals –que en el seu moment hi van votar en contra– i alguna altra espècie nouvinguda apel·len a la Constitució com si fos la mare.

Una de les frases favorites de l'estaquirot Rajoy, de la nina Barriguitas Sáenz de Santamaría i dels federalistes diversos és “tot dins la Constitució”. Això m'ha recordat el famós discurs als intel·lectuals que Fidel Castro va escampar fa més de cinquanta anys, gairebé en to d'amenaça: “Dins la Revolució tot, contra la Revolució res.” Els sona?

Revolució i Constitució formen part d'aquelles paraules antipàtiques que s'han acabat convertint en tapadores per reprimir tot allò que no convingui. De fet, ni els barons del PSOE, ni Rajoy, ni el mateix Fidel Castro eren gaire originals perquè la imposició del dogma ve dels temps de la Santa Mare Església, la Inquisició i companyia. Uns anys abans que Castro, seria Benito Mussolini qui ho resumiria a la perfecció: “Tot dins l'Estat, res fora de l'Estat, res contra l'Estat.” No queden gaire lluny dels xiscles de Tejero.