Llegir

Impres­si­ona la dar­rera novel·la del pallarès Pep Coll pel tema esco­llit (l'assas­si­nat, ben real i des­pi­e­tat, d'una família sen­cera en un paratge aïllat del Pallars Jussà), i impres­si­ona sobre­tot la manera freda, tenaç i docu­men­tada amb què l'escrip­tor ens va acos­tant pàgina rere pàgina cap a l'ele­ment cen­tral de la història, cap al mis­teri fona­men­tal d'un cas que va com­moure fa més de sei­xanta anys els petits nuclis i les masies de la serra de Bou­mort.

L'atro­ci­tat del crim rela­tat a Dos taüts negres i dos de blancs (Proa), crim que va segar la vida d'un matri­moni de maso­vers i les seves dues filles, la petita d'elles de només 9 anys, podria haver donat peu a una novel·la negra, negríssima, que es recreés en cada detall morbós i impac­tant. I els inter­ro­gants i el secre­tisme que envol­ten el cas (cap diari no va donar notícia d'aquell crim en ter­ri­tori pro­pi­e­tat d'un cacic indus­trial, el matri­moni autor dels fets no va ser jut­jat i el sumari va des­a­parèixer) podrien haver por­tat Coll a cons­truir una trama de cons­pi­ra­ci­ons inqui­e­tants. Els pai­sat­ges on va pas­sar tot tenen prou mis­teri, fred i soli­tud per haver-hi pogut posar allà al mig un inves­ti­ga­dor suec, un d'aquells indi­vi­dus tris­tos i tur­men­tats que tants diners han fet gua­nyar els dar­rers anys als autors de novel·la negra nòrdica.

Coll, però, ha inten­tat anar una mica més enllà. Sense dei­xar de con­sig­nar els fets en la seva cru­esa, sense dei­xar d'asse­nya­lar l'estra­nya reso­lució judi­cial del cas, sense dei­xar esca­par el paper de l'ofi­cial enviat des de lluny per inves­ti­gar un crim en ter­ri­tori inhòspit, Pep Coll ha optat per anar avançant, a poc a poc, per­so­natge rere per­so­natge, fins al veri­ta­ble mis­teri: d'on neix la mal­dat? Com poden dues per­so­nes apa­rent­ment nor­mals, amb vides i som­nis sen­zills, come­tre de sobte un crim tan atroç? Vet aquí el veri­ta­ble mis­teri, la veri­ta­ble novel·la, el motiu de tants segles de lite­ra­tura i de per què encara ens agrada lle­gir: de què està feta, l'ànima humana?