Herois de 1714

Una més de les desgràcies que imposa la LOMQE tot just apro­vada pel Congrés dels Dipu­tats con­sis­teix en la capa­ci­tat que s'atorga al govern espa­nyol de fixar el 100% dels con­tin­guts en matèria de geo­gra­fia i història a l'ESO. Sem­bla pre­vi­si­ble, doncs, i sem­pre que no es con­sumi la rup­tura amb Espa­nya aviat, que retor­na­rem al sinis­tre període en el qual la història de Cata­lu­nya va des­a­parèixer de les aules i es va difu­mi­nar bona part de l'ima­gi­nari col·lec­tiu.

Sor­to­sa­ment, això es va miti­gar en el cas d'alguns alum­nes de la meva gene­ració, la que ara està impul­sant el procés sobi­ra­nista (cosa que, com és sabut, denun­cien amb vehemència els adver­sa­ris de la inde­pendència quan al·leguen, com ha insi­nuat el mateix minis­tre Wert, que alguns de nosal­tres vam ser “adoc­tri­nats” pel radi­ca­lisme naci­o­na­lista en la nos­tra ten­dra infan­tesa). Per a les for­na­des d'alum­nes edu­cats sota el fran­quisme i durant els anys de l'ano­me­nada tran­sició, en canvi, no hi ha cap notícia ni de la Cata­lu­nya medi­e­val, ni del 1640, i pel que fa a la guerra de Suc­cessió, la versió con­sis­tia a agrair a Felip V que des­truís les nos­tres lli­ber­tats perquè així es va posar la pri­mera pedra de la moder­nit­zació d'Espa­nya asso­ci­ada, com no podia ser altra­ment, al cen­tra­lisme i a l'ani­qui­lació dels loca­lis­mes ran­cis.

Bes­ti­e­ses com aquesta encara es podien escol­tar fins fa ben poc no sols en boca d'algun polític o intel·lec­tual madri­leny sinó també de supo­sats pro­gres­sis­tes cata­lans que, cul­ti­vats en tot menys en allò que es refe­reix al pas­sat i a la cul­tura del país, havien deci­dit apar­car la seva iden­ti­tat a canvi d'un uni­ver­sa­lisme de baixa estofa que no aixequés la veu als mites naci­o­nals espa­nyols i que els per­metés anar tra­ient tacada del règim autonòmic. Eren veus afins a les que ara, per una gran dosi d'ignorància i amb molta mala fe, cri­ti­quen la superba infra­es­truc­tura cul­tu­ral que repre­senta el Born i la seva avi­nent inau­gu­ració a pocs mesos del tri­cen­te­nari. Men­tre aquells inter­pre­ten el nou equi­pa­ment com un deliri més de l'aque­larre inde­pen­den­tista que escla­tarà el 2014, d'altres ente­nem que es tracta d'una ini­ci­a­tiva impres­cin­di­ble per apro­xi­mar-nos amb rigor al conei­xe­ment d'uns fets que van mar­car deci­si­va­ment la nos­tra comu­ni­tat, i encara més si la volun­tat de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les no és altra que la de des­ter­rar de l'ense­nya­ment epi­so­dis com el del setge de Bar­ce­lona o el de la ferotge repressió borbònica. Cal cele­brar, doncs, que les ins­ti­tu­ci­ons muni­ci­pals hagin recon­ci­liat la capi­tal amb el pas­sat del país i que el pro­jecte diri­git per Joa­quim Torra acu­lli pro­pos­tes tan sòlides com la del cicle de con­ferències, coor­di­nat per Enric Vila, sobre els herois de 1714 que es va ence­tar la set­mana pas­sada amb les ponències de Joa­quim Alba­reda i de Jordi Pujol sobre Narcís Feliu de la Penya. Sens dubte, per enca­rar els rep­tes que ens espe­ren, seria molt millor que les nos­tres elits tin­gues­sin ben pre­sents les acci­ons i les idees de per­so­nat­ges com ara Pau Ignasi de Dal­ma­ses, el gene­ral Bas­set, Manuel Des­valls, Rafael Mora­gues i el mateix Narcís Feliu de la Penya, per citar només alguns dels noms que des­fi­la­ran en les diver­ses ses­si­ons cele­bra­des al Born. Pot­ser així seríem capaços de des­mun­tar les ter­gi­ver­sa­ci­ons que els dis­cur­sos his­pa­nocèntrics han cons­truït durant els tres dar­rers segles i l'esforç per sepul­tar la memòria de les ges­tes que els cata­lans van pro­ta­go­nit­zar durant els pri­mers anys del segle XVIII. Perquè, mal­grat ser cert que la guerra de Suc­cessió es va desen­vo­lu­par en el marc d'un con­flicte dinàstic espa­nyol, la veri­tat és que les con­seqüències de la con­tesa van por­tar a l'annexió mili­tar d'una enti­tat amb atri­buts de sobi­ra­nia i a una revenja acar­nis­sada que esde­vin­dria un trist pre­ce­dent en la cadena de geno­ci­dis que se suc­cei­rien en l'Europa con­tem­porània. I pot­ser, si fóssim cons­ci­ents de l'obra dels grans juris­tes cata­lans i dels pen­sa­dors polítics ante­ri­ors a 1714, seríem capaços d'enten­dre que els supo­sats loca­lis­mes medi­e­vals que Felip V va apla­nar no eren sinó pre­ce­dents de limi­tació del poder i de sub­jecció de les auto­ri­tats al dret que ja incor­po­ra­ven el ger­men que la moder­ni­tat conei­xe­ria com a cons­ti­tu­ci­o­na­lisme, tal vegada un cons­ti­tu­ci­o­na­lisme que hau­ria evo­lu­ci­o­nat des d'un ordre tra­di­ci­o­nal com ja havia succeït en aque­lla època a Angla­terra d'ençà de l'ano­me­nada Revo­lució Glo­ri­osa de 1688 o als Països Bai­xos, models en els quals Cata­lu­nya s'emmi­ra­llava.

La nos­tra feblesa com a nació es revela pre­ci­sa­ment perquè el conei­xe­ment de les nos­tres epo­pe­ies històriques i intel·lec­tu­als han hagut de ser adqui­ri­des per molts cata­lans amb un cert caràcter auto­di­dacte, fora de l'ofi­ci­a­li­tat (també, com hem recal­cat, d'un ampli sec­tor de l'ofi­ci­a­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal que ha con­tro­lat el país en democràcia) i fins i tot, recent­ment, a través de la lite­ra­tura amb magnífiques novel·les com ara Vic­tus, d'Albert Sánchez-Piñol, i Lliu­res o morts, de Jaume Clo­tet i David de Mont­ser­rat –sense obli­dar altres tex­tos pro­mi­nents de la dar­rera dècada dedi­cats a l'ensul­si­ada cata­lana com són la Tri­lo­gia 1714, d'Alfred Bosch (2002), i La dona de la fines­tra, de Vicenç Villa­toro (2005)–. És posi­tiu, en defi­ni­tiva, que davant una nova ofen­siva de l'espa­nyo­lisme per negar els nos­tres orígens i per esbor­rar els nos­tres codis soci­als com­par­tits res­ca­tem de les ombres i de la pols algu­nes de les fites més ele­va­des que hem produït com a poble, ni que sigui per pro­var d'emu­lar-les aquest cop amb l'èxit defi­ni­tiu que ens con­du­eixi a la ple­ni­tud naci­o­nal en versió actual, això és, a un espai de lli­ber­tat en un ordre social just.