Contra ETA

La lluita contra el terrorisme basc va acompanyada també d'una batalla semàntica que en la suposada recta final de les suposades negociacions de pau revifa i s'empastifa. Al bàndol de les víctimes hi ha una resistència ferma a utilitzar el terme guerra per descriure el pols d'ETA contra l'Estat espanyol. Tampoc troben que es pugui parlar de la fi de la violència, perquè diuen que l'absència de les bombes i dels trets a la nuca tan sols ha donat pas a una altra forma d'atemptats, que consisteix a marginar i a fer la vida impossible als qui no combreguen amb el nacionalisme basc. No admeten que es parli de negociació sinó de derrota, ja no es conformen amb la pau, busquen la rendició. Ningú té dret a criticar aquesta posició, tampoc a potinejar amb finalitats polítiques en el pou del dolor de les víctimes, en la crosta d'unes ferides que mai es tancaran del tot. Però el Partit Popular ho va fer quan era a l'oposició i ara que governa està atrapat en el laberint d'un discurs construït sobre la demagògia més barroera. Que li expliquin sinó a Roberto Manrique, el català que va sobreviure a l'atemptat d'Hipercor i que va ser expulsat de l'associació estatal de víctimes quan en va denunciar la politització. Discursos a banda, però, la fase final per posar fi a qualsevol moviment terrorista exigeix interlocutors, converses i cessions.

Per això Rajoy ha ajupit el cap quan el Tribunal d'Estrasburg ha derogat la doctrina Parot i els jutges han començat a obrir les garjoles als presos etarres. És clar que hi ha una negociació, per això no veurem més presos sortir amb un somriure de pam, com ho va fer Inés del Río. Per això no veurem tampoc celebracions al carrer ni homenatges públics als terroristes excarcerats. Perquè l'altra part també està cedint.