Radicalitat? No, normalitat
La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són opcions comple-mentàries i lògicament indissociables. En política no hi ha miracle, només hi ha una via, la del realisme que ha de ser la mesura de tota estratègia. Aquest dies es parla de moderació i se la situa en una anomenada tercera via. En què consisteix la moderació? Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició.
En el cas de la reivindicació nacional catalana és una radicalitat pretendre ignorar el milió i mig de persones als carrers de Barcelona l'11 de setembre del 2012 i el milió sis-cents mil dels nostres conciutadans donant-se les mans de nord a sud del Principat per reclamar la independència, en la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013. Ignorar l'evidència no és ser realista, el govern de l'Estat espanyol, en fer-ho, no ho és gens, com tampoc no ho seria el govern de la Generalitat si ho oblidés. El president Mas diu que hem sentir-nos orgullosos del sentit patriòtic i de la força i vitalitat dels nostres conciutadans.
El govern de l'estat, en voler impedir, al govern de la Generalitat, al qual retreu una posició radical, la celebració d'una consulta, adopta precisament aquesta radicalitat d'una manera extrema. En la sisena edició de la Nit del Pensament, celebrada el passat dia 30 d'octubre a la seu de la Fundació Cat.Dem, en l'acte d'atorgament del XVII Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, el president Mas hi va fer una referència dient que el projecte que està en marxa a Catalunya no s'hi basa. Hi ha res més normal, en democràcia, que anar a les urnes?, va preguntar.
El 26 de juny de 1945, a San Francisco, els representants de 51 països varen fundar l'Organització de les Nacions Unides, l'ONU, el text fundacional de la qual és la carta que va entrar en vigor el 24 d'octubre de 1945 en la qual es fixen les finalitats. Just a l'inici del preàmbul es diu: “Nosaltres, pobles de les Nacions Unides resolts a proclamar novament la nostra fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat dels drets dels homes i de les dones, així com de les nacions, grans i petites...” El 10 de desembre proclamava la Declaració Universal dels Drets de l'Home, i igualment al preàmbul es considerava que el reconeixement de la dignitat a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau al món. El 16 de desembre de 1966, l'Assemblea General aprovava dos pactes, tots dos ratificats per l'Estat espanyol: el relatiu als drets civils i polítics i el relatiu als drets econòmics, socials i culturals, els quals amb articulats gairebé idèntics invoquen també la dignitat en els seus preàmbuls i a l'article primer afirmen que tots els pobles tenen el dret de disposar d'ells mateixos, la qual cosa cal tenir molt present en aquests moments. Disposar d'un mateix és decidir.
L'ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes i dones, amb capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels altres, reconeixement que limita i determina la pròpia llibertat i suposa l'existència de la dignitat humana. (vegeu el meu article La voluntat de ser lliures, a El Punt Avui del 29/08/2013). Un home sol no té la possibilitat de ser lliure, davant qui hauria de proclamar-la o reivindicar-la? Viure amb altres éssers humans és viure en col·lectivitat i poder decidir el nostre futur col·lectiu és poder oferir un futur de major prosperitat i benestar, a nosaltres i a les futures generacions. És actuar responsablement. Josep Pallach deia que un home no és lliure si el seu poble és esclau. I Ramon Trias Fargas, que la llibertat individual dels homes requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer.
Com va dir el President Mas a la Nit del Pensament, el procés sobiranista no es basa en l'extremisme ni en la radicalitat, sinó que aixeca la bandera de la normalitat i pretén aconseguir la cosa més normal del món, poder votar per decidir sobre el futur i poder aspirar als instruments propis d'un estat.
