Desmemoriats
Expliquen que Sir Winston Churchill, una vegada, a la Cambra dels Comuns, va dir a un diputat de l'oposició particularment hostil i agressiu que la història parlaria molt malament d'ell. I que l'interpel·lat va preguntar: “Sí? I vostè com ho sap?” “Doncs perquè la penso escriure jo”, va ser la resposta instantània. Segur que J.M. Aznar no coneix l'anècdota, però que, des de la seva ignorància enciclopèdica i el seu mètode infal·lible de tenir poques idees, però molt clares, ha deduït ell tot sol que li convé anticipar-se al moment de respondre davant de Déu i de la història. I, per això, s'ha posat a escriure, o a dictar, les seves memòries, que ja van pel segon llibre. Es veu que ni els seus col·laboradors i simpatitzants tenen la virtut de subratllar, amb tota la plenitud, les excel·lents qualitats que el guarneixen. Perquè, per exemple, quan el seu biògraf oficial no va ser, pel seu gust, prou ditiràmbic o prou destre a l'hora de tocar la lira de cantar-li les glòries, amb irritació, li va presentar una demanda judicial. L'autor del llibre, amb el títol encomiàstic El vuelo del halcón, no se'n sabia avenir, i en saber que, en la mateixa tongada, a mi també em va exigir judicialment una indemnització multimilionària, Graciano Palomo, que era l'autor, em va expressar la seva solidaritat i em va informar que aquestes massives querelles sortien de la factoria de la ultradretana FAES i eren finançades per l'entitat d'ideologia propera a les nostàlgies anticonstitucionals i totalitàries que el mateix Aznar signava en articles de diaris de petites ciutats del nord de Castella quan era inspector d'hisenda a Logronyo. Segons diuen, obtenien, juntament amb el seu íntim amic Blesa, ara feliçment enriquit a Caja Madrid i Bankia, molta menys recaptació que, posem per cas, un funcionari de la plaça Letamendi de Barcelona.
En resum: l'entitat ideològica més subvencionada de tot l'Estat paga amb els nostres diners de contribuents la propensió als litigis contra la llibertat d'expressió d'un personatge tan susceptible i de caràcter tan avinagrat com aquest cap de govern que ha transformat la família en la societat Famaztella (família Aznar Botella). En tot cas, Aznar ha fet una reaparició a l'escena en un moment oportú per fer promoció del llibre. I ha aprofitat l'avinentesa del debat que s'ha obert sobre l'espionatge per oferir-nos-en la seva personal visió. Aquí, ara, i a diversos països d'Europa, hi ha gent que sent o aparenta sentir indignació per l'espionatge nord-americà a països que figura que són amics i aliats. Rajoy diu amb to de fermesa que això podria perjudicar les relacions. I ho diu en un moment ben inoportú, en plena negociació d'un pacte de lliure comerç UE-EUA amb el risc que els americans es facin enrere. Feu memòria, per favor, i recordareu que, quan no es permetia la immigració d'espanyols ni per la via de la quarantena a Ellis Island, ja hi havia en vigor la Public Law 78, que autoritzava l'entrada de pastors bascos destinats a Nevada. Es van integrar perfectament i encara són una minoria influent que ha conservat els lligams amb el País Basc. Durant la Segona Guerra Mundial, alguns d'ells i alguns indis navahos van servir per a les transmissions en llengua inintel·ligible entre submarins que entrarien en combat contra la flota imperial japonesa. No és, doncs, estrany que les agències americanes hagin tingut informacions. Fins al punt que l'eficàcia policial a l'hora de desarticular comandos del sud de França és altament probable que hagi millorat gràcies a la col·laboració americana.
EL que no sabem potser és que gràcies als serveis informatius dels EUA s'han alliberat persones segrestades a Mali i a la zona del Tsahal, excepte dos rescatats per Sarkozy, que llavors ja havia acceptat dirigir un fons d'inversió de Qatar, el país que dóna suport als islamistes més radicals i violents als països musulmans, on la primavera àrab ha acabat en nous conflictes armats i en casos com el del director local de la televisió de Qatar Al-Jazeera, detingut per incitar la població a sumar-se a la revolta armada. En una situació com aquesta, ¿el govern espanyol pot fingir que ignora qui té informació sobre els grups violents que viuen aquí entre nosaltres i després apareixen com a morts en combat a Síria? No és Barcelona un dels principals focus detectats i vigilats per un observatori dels EUA? A què devem, doncs, que s'evités un atemptat preparat, sembla, per uns pretesos pastissers pakistanesos de Ciutat Vella? Podem afirmar que al CNI no s'han fet feines per encàrrec de la seguretat americana? Doncs el que convé és que es reconegui quina és la coordinació existent i que no es facin escarafalls ni maniobres de camuflatge. En aquest sentit, Aznar fa servir ara l'argument que, durant dos dies després de l'atemptat d'Atocha, el CNI no sabia si els autors havien estat islamistes o etarres. Amb vista a les seves memòries, cal preguntar-li, per tant, per què, pensant amb el desig, ell va dir allò que semblava que l'atac no hagués vingut de deserts llunyans, sinó de muntanyes de molt a prop, amb un Acebes que, al costat, abonava aquesta interessada tesi.
De tota manera, hi ha motius per no creure's ni les més solemnes declaracions d'Aznar després d'aquella compareixença en què, escombrant pro domo sua i no com a estadista, ens va dir que podíem estar segurs que calia anar a la guerra de l'Iraq perquè el règim de Saddam tenia armes de destrucció massiva. Mentia, doncs, i ho sabia, però, tal com ha dit el periodista Ekaizer, no estem parlant d'un polític, sinó d'un trampós que propaga falsedats. I jo afegiria també que és un abusananos d'una descriptible valentia, perquè, en el cas de la demanda contra mi, en saber que el jutge de Pozuelo de Alarcón, que, a pesar de ser de la “zona nacional”, va citar el dirigent del PP a contestar les meves preguntes i això li devia crear alguna incomoditat, immediatament va retirar la demanda, naturalment sense pagar-me'n les costes (equivalents a un any de la meva pensió de jubilat). Val a dir que és un individu coherent, sobretot, en la seva afecció al gratis total. És un plantejament que també val per fer-se pagar viatges de negocis privats amb seguici del capítol de despeses de La Moncloa quan ja feia temps que Zapatero n'era l'ocupant.
D'altra banda, havent-se col·locat de conseller a Endesa després d'haver treballat a favor de l'EON alemanya (“antes alemana que catalana”) i encara que guanyés l'Enel italiana, segurament tampoc no paga la llum, tal com ha fet amb centenars d'hores de monitor de golf que ha pagat l'Ajuntament del qual la seva dona és alcaldessa (Madrid) i com amb l'habitació del recinte de la boda de la filla que va pagar l'Ajuntament d'El Escorial. També ha acceptat visites a Sardenya invitat per Berlusconi i la navegació amb família al barco de Briatore, pròfug de la justícia repatriat per una amnistia de canvi de papa i propietari de la discoteca sarda que té l'eloqüent nom de Billionaire, a part de les dietes d'Ecclestone (fórmula 1) i de Murdoch (el del diari tancat), els executius detinguts, les mines d'or Barrick (dels Bush) i moltes altres lucratives adscripcions. Perdoneu que m'hagi permès esbravar-me, però m'ha estat difícil empassar-me unes memòries de “mecachis, que guapo soy” tan adulteradores de la realitat, tan inexactes i tan indegudament autolaudatòries. Sincerament, no em podia contenir. I que consti que encara em queden moltes coses al pap.
