Potència de nou

No ha d'estra­nyar que l'Aràbia Sau­dita i Israel hagin rebut­jat l'acord entre l'Iran i els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Ale­ma­nya i la cap de la diplomàcia euro­pea, Cat­he­rine Ash­ton, sobre el pro­grama nuclear i la fi pro­gres­siva de les san­ci­ons. I és que tant Israel com l'Aràbia Sau­dita han donat suport des del 1979 a qual­se­vol acció mili­tar, política o econòmica que afa­vorís el debi­li­ta­ment de l'Iran, un estat antic i una potència cul­tu­ral i econòmica que, amb l'arri­bada del règim dels aia­tol·làs, el 1979, posava en perill la con­tinuïtat d'Israel com a única potència mili­tar de la regió, i qüesti­o­nava el paper de l'Aràbia Sau­dita, sun­nita, defen­sora d'un islam clas­sista, aliat amb els Estats Units.

Com­par­teixo la tesi que, des de lla­vors, i per dife­rents motius, tant els Estats Units com Israel i les monar­quies petro­li­e­res pre­te­nien ofe­gar les dues potències econòmiques i cul­tu­rals de la regió. L'Iraq laic de Sad­dam Hus­sein, que no es volia sot­me­tre a les monar­quies sun­ni­tes. I l'Iran xiïta, que volia esten­dre una revo­lució que posés fi a l'islam de les monar­quies dels petrodòlars i cri­dava a llui­tar con­tra Israel. I no és cap secret que el 1980, un any i mig després de la revo­lució islàmica xiïta de Kho­meini, les monar­quies petro­li­e­res i Was­hing­ton ani­ma­ren Sad­dam a envair l'Iran, en una guerra que es deia que seria ràpida, en haver fugit gran part dels caps mili­tars, dei­xant l'avi­ació gai­rebé sense pilots. Aquesta guerra va ser una trampa per a Sad­dam i no va aca­bar fins al 1988, quan es va sig­nar un alto el foc.

La pèrdua de mili­ons de vides, els cos­tos soci­als de milers de muti­lats, la des­trucció de les ins­tal·laci­ons petro­li­e­res del Xa al Àrab, i l'enfon­sa­ment de les dues eco­no­mies, era l'únic balanç de la guerra. I Sad­dam, amb un Iraq empo­brit, es va tro­bar que Kuwait i l'Aràbia Sau­dita, que l'havien ani­mat a ata­car l'Iran i l'havien proveït d'armes, li dema­na­ven que pagués l'arma­ment amb uns diners que no tenia. Això va moti­var que l'Iraq ocupés Kuwait, fet que va por­tar a la pri­mera guerra de l'Iraq, i després d'uns anys de san­ci­ons, la segona guerra de l'Iraq, el 2003. En resum, el que era el 1980 una de les grans potències econòmiques que­dava total­ment enfon­sat.

Per la seva banda, l'Iran, que con­ti­nu­ava enfron­tant-se a l'islam sun­nita, cer­ta­ment va desen­vo­lu­par un impor­tant pro­grama nuclear, per a fina­li­tats civils però, també, sem­bla, mili­tars, desit­jant com­pe­tir amb Israel, única potència nuclear de la regió. I aquí començaria el 2002 un estira-i-arronsa amb l'Agència Inter­na­ci­o­nal de l'Ener­gia Atòmica que es ten­sa­ria el 2004, incre­men­tant-se unes san­ci­ons que han ofe­gat l'eco­no­mia ira­ni­ana, impe­dint també exer­cir el seu paper de potència econòmica a la regió. L'arri­bada de Mah­mud Ahma­di­ne­jad al poder l'any 2005, en ple con­flicte de l'Iraq, va fer pujar encara més la tensió vers Occi­dent i Israel.

Ara, amb un nou pre­si­dent que desitja posar fi a la con­fron­tació, amb la fi de les san­ci­ons, acon­se­guida gràcies al com­promís de no enri­quir urani més enllà del 5%, l'Iran podrà recu­pe­rar el seu espai comer­cial i econòmic. I és que els Estats Units i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal neces­si­ten un Iran amic per evi­tar que uti­litzi els ines­ta­bles Iraq, Síria, Afga­nis­tan i Líban com a peons. Però evi­dent­ment ni a Israel ni a l'Aràbia Sau­dita agrada tenir un Iran fort econòmica­ment i política­ment, que mal­grat no tin­gui la bomba, posi en perill la seva hege­mo­nia.