Les mancances de la indústria del cinema

Dilluns van pas­sar un seguit de situ­a­ci­ons que fan refle­xi­o­nar sobre la rea­li­tat pre­sent i futura del cinema català. Hi va haver tan­ca­ment patro­nal de cine­mes i es van lliu­rar els pre­mis Gaudí. A aquest fets cal afe­gir-hi la pro­cla­mació, ahir, dels can­di­dats del pre­mis Oscar, els més influ­ents de tot el món pel que fa el calaix suple­men­tari que repre­senta ser guar­do­nat amb una (o més) de les famo­ses esta­tu­e­tes.

Els pre­mis Gaudí tenen la seva raó de ser per la mateixa existència dels Oscar i per la indústria que els dóna suport, el que ano­me­nem Hollywood. Tan­ma­teix els Gaudí no són els Oscar, perquè Cata­lu­nya no és Hollywood.

I per què no ho és? Per res­pon­dre a aquesta pre­gunta cal veure el tipus de cinema que es pre­mia en els Gaudí. Un cinema d'autor, més aviat inti­mista i que no és com­pa­ra­ble, pel que fa al nom­bre d'espec­ta­dors, a pel·lícules del tipus Ava­tar, que està omplint de gom a gom els cine­mes. Si pre­nem els Gaudí com a reflex metafòric del que és el cinema català, tro­bem que no es pre­mia cap film de les seves carac­terísti­ques.

I què té de bo Ava­tar per esta­blir aquest paral·lelisme? El que repre­senta aquest film és el cinema popu­lar, amb alt pres­su­post i que con­si­dera el setè art un gran espec­ta­cle.

Aquest és el tipus de fil­mo­gra­fia que ens manca: unes pro­duc­ci­ons que omplin les sales de pro­jecció i entre­tin­guin el públic sense per­dre l'opor­tu­ni­tat de mos­trar la visió del món des de la nos­tra par­ti­cu­lar mirada. Perquè a Cata­lu­nya es nor­ma­litzi el nos­tre cinema, a banda que els empre­sa­ris del sec­tor enten­guin que el català és la nos­tra llen­gua i ho ha de ser en totes les seves expres­si­ons, també cal un cinema de pro­jecció popu­lar.