El dia que els catalans ens hem de fer sentir

Con­vo­cats per una ini­ci­a­tiva civil que ha rebut un con­tun­dent suport ins­ti­tu­ci­o­nal, els cata­lans hem d'acu­dir avui a la mani­fes­tació de Bar­ce­lona per defen­sar-nos d'aquells que ens neguen. Avui, recor­dant el que va dir el pre­si­dent Fran­cesc Macià quan el 14 d'abril de 1931 va pro­cla­mar la República Cata­lana, unes parau­les que jus­ta­ment han ser­vit d'ins­pi­ració al preàmbul de l'Esta­tut que rei­vin­di­quem sense reta­lla­des, ha arri­bat l'hora de pro­cla­mar al car­rer que són el sen­ti­ment i els anhels dels cata­lans els que defi­nei­xen Cata­lu­nya com una nació. Els nos­tres drets ens els poden man­lle­var, però, de la dig­ni­tat, en som pro­pi­e­ta­ris nosal­tres i és el moment d'ajun­tar-nos per demos­trar-ho. La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que ahir es va conèixer en la seva tota­li­tat con­firma la neces­si­tat d'una res­posta mas­siva: a la Cons­ti­tució, esta­bleix la sentència, només hi cap una nació, l'espa­nyola, o sigui que totes les altres sobrem, con­dem­na­des a una invi­si­bi­li­tat que no podem accep­tar. Però aquesta no és només l'hora dels sobi­ra­nis­tes. Molta de la gent que acu­dirà a la mani­fes­tació ha estat llui­tant durant anys a favor d'un encaix rao­na­ble en aquest estat en el qual ens veiem obli­gats a par­ti­ci­par. Gent cata­la­nista, fede­ra­lista, inde­pen­den­tista i de qual­se­vol altra sen­si­bi­li­tat política que, sense com­bre­gar amb la uni­tat indi­vi­si­ble decre­tada pel Cons­ti­tu­ci­o­nal, estava dis­po­sada a pror­ro­gar el pacte de la tran­sició per nego­ciar una millora del sos­tre de l'auto­go­vern d'acord amb les regles del joc, i que ara s'ha tro­bat amb la porta pels nas­sos. No hi ha encaix pos­si­ble, ens diu la sentència, el pacte s'ha aca­bat. Avui toca dir-los que s'equi­vo­quen. Que no només ata­quen les opci­ons sobi­ra­nis­tes, que el seu és un atac a la democràcia perquè tor­pe­dina la volun­tat popu­lar expres­sada a través de les cam­bres par­la­mentàries que la repre­sen­ten i a través d'un referèndum inqüesti­o­na­ble. Avui toca pres­cin­dir de les bara­lles semànti­ques i par­ti­dis­tes que els dar­rers dies han enter­bo­lit la con­creció de la con­vo­catòria i cal apun­tar-se a una mani­fes­tació que tot­hom sap prou bé quina ban­dera defensa i quin lema rei­vin­dica sense neces­si­tat que ens ho recor­din els que l'encapçala­ran. Des­fi­la­rem rere el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat perquè la pri­mera auto­ri­tat ins­ti­tu­ci­o­nal del país és qui millor l'aglu­tina i ho farem sense caure en cap pro­vo­cació que pugui pro­ve­nir dels sec­tors espa­nyo­lis­tes que aquests dies apro­fi­ten l'èxit del miratge de la selección naci­o­nal de fútbol per inten­tar con­tra­pe­sar els símbols de la nos­tra iden­ti­tat. No ens hi juguem tan sols l'Esta­tut que ens han rebre­gat, ens hi juguem, tal com es podrà lle­gir en una de les pan­car­tes, el dret a deci­dir què som i què volem ser. I els pro­ta­go­nis­tes serem nosal­tres, no pas els que obri­ran la mani­fes­tació. A ells, als nos­tres polítics i a les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, els per­to­carà ser-ne, de pro­ta­go­nis­tes, a par­tir de demà, quan comen­cin a tre­ba­llar per ges­ti­o­nar el resul­tat de la mani­fes­tació i per acon­se­guir que, efec­ti­va­ment, nosal­tres deci­dim.