El diàleg arrenca en un marc autonomista

Pere Aragonès i Pedro Sánchez s’han trobat per primera vegada després de la investidura per posar en marxa els acords que van permetre el vot de l’independentisme. Tot i l’evident antagonisme dels respectius objectius polítics, tots dos es troben còmodes en el diàleg, en la negociació. Els primers acords que s’han fet públics no representen grans sorpreses. El traspàs de la gestió i dels recursos de l’ingrés mínim vital –demanda ancestral– i la llei orgànica de garantia del plurilingüisme –sobrera si es llegís la Constitució amb mirada àmplia però obligada en el context actual– entren de ple en el marc de l’autonomisme. Per posar data al procés per traspassar Rodalies i impulsar un centre de fabricació de microxips tampoc calia una trobada de presidents, però tampoc és qüestió de menystenir acords que serviran per millorar l’autogovern i que s’insereixen en allò que se n’ha dit la gestió del mentrestant. Els primers mesos de desglaç entre governs discorreran pels camins més transitables, els que entren en els límits màxims que preveu el PSOE i en els quals s’arribarà a acords útils per a tots dos. A ERC li serviran per presentar resultats de l’estratègia de diàleg. Al PSOE li permetran contenir el soroll pel flanc independentista del bloc d’investidura. La versió socialista de la gestió del mentrestant consisteix a no estripar les cartes i arribar a acords de baix cost electoral tot confiant que una hipotètica victòria de Salvador Illa en les eleccions del 2025 situarà un aliat a la Generalitat i desactivarà l’independentisme polític. Per part catalana, l’agenda a curt termini ha d’incloure un finançament fora del règim comú. Mantenir-s’hi implicarà estendre els acords a les altres autonomies i els suposats beneficis s’evaporaran.

Queda el referèndum, el reconeixement del dret a decidir el futur de Catalunya votant, quan convingui i en la fórmula que convingui. És la fita irrenunciable de l’independentisme i un mur que els partits sistèmics espanyols, inclòs el PSOE, consideren infranquejable. Avui, a Pedro Sánchez no li encaixa en la Constitució. Com l’amnistia, és qüestió de trobar el moment, la necessitat feta virtut o l’aritmètica propícia que el faci encaixar.