Pactes amb paranys
N’hi ha hagut prou amb una setmana després de la visita de Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat per adonar-se que els pronòstics optimistes s’han de posar en quarantena i que serà imprescindible fer un seguiment al mil·límetre de cada acord aparentment beneficiós que s’arrenqui del govern de l’Estat. Aragonès i Sánchez ja no van explicar la trobada en els mateixos termes però set dies després és una evidència que, quan parlaven, no s’entenien. El punt de partida continua sent el mateix de sempre: Catalunya i l’Estat negocien i, si arriben a un acord, aquest es fa immediatament extensiu a les comunitats autònomes que així ho desitgin. Val ara per al traspàs de l’ingrés mínim vital i valdrà per a hipotètics traspassos futurs. Tot això, amb el desgast de la taula de negociació sempre per al govern català, que serà titllat sistemàticament d’insolidari, egoista i usurpador per partits i governs regionals espanyols que s’afegiran al carro quan s’hagi calmat la tempesta en un got d’aigua i sense necessitat d’establir cap taula de diàleg. L’últim parany l’acaba de detectar Junts en l’esborrany de reial decret de reformes judicials, que, enmig d’una reforma del tot necessària, conté la possibilitat que la presentació d’una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea suspengui l’aplicació del text objecte de recurs. Amb la llei d’amnistia en el punt de mira dels sectors més conservadors del poder judicial, aquest és un assumpte extremadament delicat que cal suprimir del text redactat.
El finançament de Catalunya és font de discrepància, també des dels primers contactes. En la línia dels exemples exposats, qualsevol acord que es tanqui de manera bilateral entre Catalunya i l’Estat es farà automàticament extensiu a la resta de comunitats del règim comú. I si el pastís és el mateix i no varien les proporcions del repartiment, l’infrafinançament continuarà sent crònic. Tota solució que pretengui posar fi al dèficit fiscal que sagna Catalunya des de fa dècades exigeix la sortida del règim comú. Qualsevol replantejament des de la filosofia del cafè per a tots cronificarà la precarietat de recursos.