La televisió com a impuls del català

TV3 acaba de cele­brar els seus 40 anys d’emis­si­ons regu­lars amb bona salut perquè durant 14 anys con­se­cu­tius ha reva­li­dat el lide­ratge d’audiència, però el més impor­tant és que con­ti­nua essent una eina clau d’impuls a la llen­gua cata­lana i de cohesió social. Una fei­nada que va venir pre­ce­dida per les des­con­ne­xi­ons en català de TVE, que el 1977 va estre­nar el pri­mer infor­ma­tiu en la nos­tra llen­gua, ‘Mira­mar’, i també el pri­mer pro­grama infan­til, la mítica ‘Terra d’escu­de­lla’. A par­tir del 1984, TV3 va ele­var l’aposta lingüística i també l’oferta tele­vi­siva, superant amb escreix unes des­con­ne­xi­ons esta­tals que d’ales­ho­res ençà han fet alts i bai­xos segons la volun­tat del par­tit que ha gover­nat a Madrid. Des del pri­mer moment, el govern català va jugar fort amb una tele­visió nas­cuda sense com­ple­xos, afany com­pe­ti­tiu amb les cade­nes esta­tals i una injecció cons­tant de recur­sos públics. No va ser fàcil, convé recor­dar-ho, perquè l’Estat es mal­fi­ava dels resul­tats, fins al punt que la superació tècnica per arri­bar a totes les demar­ca­ci­ons va esde­ve­nir una tasca gai­rebé heroica.

De seguida la cadena va con­nec­tar amb el país i la seva gent, també la de parla cas­te­llana, que l’ha reco­ne­guda com a seva i l’ha pre­mi­ada amb un segui­ment que, com dèiem, l’ha con­ver­tit en líder, espe­ci­al­ment pel que fa als infor­ma­tius, amb uns ‘Tele­notícies’ que ja són tota una referència fami­liar, també l’espai d’‘El temps’, amb segell propi, i una oferta infan­til que ha mar­cat la diferència. Hi ha, és clar, punts dèbils, com ara el pro­gres­siu aban­do­na­ment dels espais dedi­cats a l’oferta cine­ma­togràfica i la cada vegada més escassa mirada a la cul­tura en gene­ral. També la neces­si­tat de seduir un relleu gene­ra­ci­o­nal. L’arri­bada de les tele­vi­si­ons pri­va­des i la trans­for­mació digi­tal han supo­sat nous rep­tes que s’han anat superant, ara amb l’estrena del pro­me­te­dor 3Cat, igual com els intents de cas­te­lla­nit­zació i les crítiques per ingerències polítiques. És una crítica recur­rent als mit­jans de comu­ni­cació públics, no només els cata­lans, però cal ser el màxim d’exi­gents amb la nos­tra, trac­tant-se a més d’una estruc­tura d’estat. Sobre­tot amb com es gas­ten els diners de tots.