La tragèdia d’una desorganització

A mesura que pas­sen les hores, la indig­nació per la desa­tenció de les vícti­mes de la gota freda al País Valencià creix en la mateixa mesura que, afor­tu­na­da­ment, crei­xen també les mos­tres de soli­da­ri­tat. A la tragèdia que han dei­xat les plu­ges excep­ci­o­nals de dimarts, s’hi suma el drama d’una desor­ga­nit­zació majúscula del govern de Car­los Mazón (PP), que ahir, qua­tre dies després, va anun­ciar cinc grups “de res­posta imme­di­ata”, ultra­pas­sant, fins i tot amb les parau­les i la nomen­cla­tura, el més mínim res­pecte per les vícti­mes. Davant qual­se­vol emergència, les vícti­mes són i han de ser la pri­o­ri­tat. Les jus­ti­fi­ca­ci­ons o el repar­ti­ment de cul­pes entre governs és secun­dari. Per això les pri­me­res hores eren clau per unir esforços –els del govern valencià i l’esta­tal de Pedro Sánchez, que de moment es limita a enviar mili­tars– i arri­bar el més aviat pos­si­ble a dis­tri­buir l’ajuda. Lluny d’això, el govern de Mazón deses­ti­mava l’endemà l’ofe­ri­ment d’uni­tats exper­tes fora­nes, i diven­dres recla­mava als volun­ta­ris que tor­nes­sin a casa perquè podien entor­pir l’arri­bada de les uni­tats d’emergències. Una ajuda des­con­tro­lada pot, és cert, con­ver­tir-se en un pro­blema, però resulta indigne que fes aquesta crida quan els únics que havien arri­bat a algu­nes pobla­ci­ons de la zona zero, com ara Pai­porta, 72 hores després de la catàstrofe eren volun­ta­ris, a banda dels peri­o­dis­tes que feien arri­bar al món la dimensió del drama. Ahir s’hi sumava la falta d’orga­nit­zació per dis­tri­buir l’ajuda dels 15.000 volun­ta­ris que seguint les indi­ca­ci­ons del mateix govern valencià es van aple­gar a la Ciu­tat de les Arts i les Ciències de València. Sem­blava una broma de mal gust que n’envi­es­sin alguns a nete­jar un cen­tre comer­cial, o que molts auto­bu­sos no pogues­sin arri­bar al destí on els havien diri­git.

El res­cat d’una dona d’un dels cot­xes atra­pats per l’aigua que ha con­vis­cut tres dies amb el cadàver de la seva cunyada i el res­cat de cos­sos de molts garat­ges, donen la dimensió de la indig­nació i la impotència davant el caos orga­nit­za­tiu de l’ajuda. I encara des­co­nei­xem l’abast de tot ple­gat perquè no hi ha cap dada fia­ble sobre la xifra de des­a­pa­re­guts.