Les barraques del segle XXI
Als anys cinquanta del segle passat, a molts punts del territori català es va produir un fenomen lligat a l’arribada de la immigració espanyola: el barraquisme. Persones que arribaven a Catalunya amb l’objectiu de millorar les condicions de vida i que es trobaven que al país d’acollida no hi havia prou habitatge i que el que hi havia no el podien pagar. Sorgien, així, nous barris formats per barraques sense serveis i amb condicions insalubres per viure. Superat el fet del barraquisme, avui en dia moltes persones es veuen abocades, com llavors, a viure en unes condicions que no són les que pertoquen. La crisi de l’habitatge fa que a les nostres ciutats cada cop sigui més habitual trobar infrahabitatges, garatges o locals comercials reconvertits en cases o gent que no només ha de compartir un domicili sinó habitació amb tres o quatre persones més. Però és l’única possibilitat que tenen de dormir a sota cobert. Quan es tolera que una part de la població pateixi de forma invisibilitzada la manca d’un habitatge digne, és que la societat està condemnada al fracàs. Hi ha qui pot considerar que el problema de l’infrahabitatge no afecta tothom. Que és un fenomen lligat a la immigració o a persones que no treballen. Però això no és cert, perquè actualment tenir feina no significa estar exempt de patir risc de pobresa i molta gent es troba en una situació de precarietat laboral que no li permet arribar a pagar el lloguer i cobrir les necessitats bàsiques. La desconnexió del poder adquisitiu del treballador amb la realitat dels preus en general és evident però amb la de l’habitatge, més.
Fa temps que es planteja quina és la solució a la crisi de l’habitatge i no s’acaba de trobar. Quan la manca d’oferta s’ajunta amb la perversió dels preus, habitatges tancats perquè als propietaris no els és atractiu treure’ls a lloguer, municipis amb mig poble buit excepte els dos mesos d’estiu o centenars de pisos als catàlegs dels bancs, és que les coses no s’han fet bé. Sobretot perquè les accions que s’haurien de fer són a mitjà i llarg termini i perquè la construcció d’habitatge social o assequible s’hauria d’haver previst fa temps, tenint en compte que també és un dret constitucional.