L’“estatut de l’artista” ha d’avançar

La feina dels treballadors de la cultura sol ser irregular i imprevisible pel que fa a les contractacions i als ingressos, i aquesta inestabilitat no queda ben reflectida en l’actual marc jurídic. Això debilita encara més un col·lectiu que viu amb precarietat, malgrat la certa imatge de glamur que pot envoltar els creadors vistos des de les butaques del teatre o sobre les catifes vermelles. La dada que només un 23% dels actors i actrius superen els 12.000 euros bruts d’ingressos anuals ho il·lustra prou bé. Per això des de fa molts anys el sector reclama el que s’ha anomenat “estatut de l’artista”, una sèrie de mesures que han de regular aspectes laborals, fiscals, de contractació, de propietat intel·lectual i de currículum formatiu. Una nova normativa, en definitiva, que s’adeqüi a les seves especificitats.

Per poder exhibir, abans s’ha de crear. Per poder interpretar, abans s’ha d’assajar. En els períodes en què el músic, l’actor o el ballarí està desenvolupant un projecte creatiu i no disposa dels ingressos de les actuacions en directe, la caixa dels ingressos queda sota mínims. Un any poden obtenir guanys, però un altre es queden amb engrunes. Aquesta intermitència, que no és puntual sinó estructural de la professió, fins no fa gaire no estava reconeguda en cap normativa. A finals del 2024 sí que el Congrés va aprovar una reforma de l’IRPF per incloure aquesta fluctuació de rendiments, però queden moltes altres modificacions per normalitzar la vida laboral de l’artista i que no tingui tantes dificultats per accedir a l’atur, a la jubilació o a la maternitat. Són increïbles algunes mesures que han hagut de suportar, com ara el fet que, segons la llei, el lloc habitual de feina d’un músic era on anava a tocar, i no el seu domicili fiscal. O que només és contractat just per les dues hores que dura l’actuació. La Unesco ja va determinar l’any 1980 la necessitat de tenir en compte les condicions particulars dels artistes. Han passat molts anys i el col·lectiu de la cultura a Catalunya s’ha organitzat per anar a reclamar a Madrid, al Congrés, unes mesures que, sota el paraigua de l’“estatut de l’artista”, no són cap privilegi, sinó la justa protecció per al sector.