Opinió

Del vell ordre i del nou

Com ho ha manifestat la reacció visceral dels mitjans i de les institucions espanyoles, ara sí que el procés no té aturador

L'entu­si­asme que ha sus­ci­tat la fixació de les dues pre­gun­tes de la con­sulta i de la data en la qual se cele­brarà la mateixa per part de la majo­ria con­for­mada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP no amaga que en aquest acord encara hi són molt pre­sents ras­tres del vell ordre autonòmic que han por­tat el país a l'atzu­cac on som.

La pri­mera pre­gunta, “Vol que Cata­lu­nya esde­vin­gui un estat?”, és un tri­but a sec­tors polítics i a cer­cles de poder econòmics i mediàtics cata­lans que rebut­gen la rup­tura amb Espa­nya i que encara aspi­ren a una trans­for­mació de la mateixa. La cessió de l'inde­pen­den­tisme a aques­tes deman­des ha tin­gut un cost molt alt si con­si­de­rem que el requi­sit previ per poder votar “sí” a la segona pre­gunta rela­tiva clara­ment a la volun­tat d'esde­ve­nir un estat inde­pen­dent passa per votar també “sí” a la pri­mera que, amb tots els pro­ble­mes de manca de con­creció (un estat no inde­pen­dent és un estat mem­bre d'una fede­ració? De quina? O un estat asso­ciat?) sem­bla que encara suposa donar suport a una idea de major auto­go­vern dins d'Espa­nya.

A l'inde­pen­den­tisme se l'obliga, doncs, a votar pel que podríem ano­me­nar “la ter­cera via”, de manera que aquesta opció sem­pre acabi tenint més vots que la de la inde­pendència i es mos­tri amb una repre­sen­tació molt per sobre de la que aple­ga­ria amb una pre­gunta amb tres res­pos­tes. A més, i allò que encara és pit­jor, la medi­ació de la pri­mera pre­gunta podria ser deter­mi­nant perquè la inde­pendència no superés el 50 per cent dels vots eme­sos, que és la majo­ria que con­fe­ri­ria la plena legi­ti­mi­tat de la volun­tat de secessió de cara a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

La pri­mera pre­gunta també reflec­teix les ser­vi­tuds amb el pas­sat en la mesura que pro­posa una solució que, com qual­se­vol desig de trans­for­mació de marc polític en l'estat actual, reque­reix impli­cació de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les i reforma de la Cons­ti­tució. Un camí assa­jat manta vega­des en el cata­la­nisme dels dar­rers cent cin­quanta anys i que va tenir el seu punt cul­mi­nant amb el fracàs de la reforma esta­tutària de 2006. En aquest sen­tit, és incom­pren­si­ble que encara no es vul­gui enten­dre pels supo­sats fede­ra­lis­tes o con­fe­de­ra­lis­tes que no es pugui obli­gar Espa­nya a esde­ve­nir allò que no vol ser.

De fet, l'esce­ni­fi­cació de l'acord del 12 de desem­bre de 2013 també par­ti­cipa en les for­mes d'un cert regust d'apro­vació esta­tutària al Par­la­ment el 30 de setem­bre de 2005: supo­sada màxima aposta dels par­tits cata­lans en un gest d'uni­tat i fan­ta­sia (mal­grat l'hos­ti­li­tat ini­cial de Madrid) d'una escletxa de nego­ci­ació amb l'Estat. En aquest sen­tit, cal recor­dar que en els pro­pers dies es plan­te­jarà la trans­ferència de la com­petència en matèria d'auto­rit­zació de referèndums via 150.2 de la Cons­ti­tució i que CiU ja ha des­car­tat l'orga­nit­zació d'una con­sulta uni­la­te­ral sense el con­sen­ti­ment del govern espa­nyol tot votant en con­tra d'una reso­lució pre­sen­tada per la CUP al Par­la­ment fa unes set­ma­nes. Els interes­sos del sis­tema de sem­pre con­ti­nuen collant ben fort.

Però, a la vegada, en el pacte per les pre­gun­tes també es copsa el bes­llum dels nous temps. La pos­si­bi­li­tat de votar per pri­mer cop per l'estat inde­pen­dent i ver­ba­lit­zar-ho amb aques­tes parau­les ja ha sig­ni­fi­cat cre­uar el Rubicó per la majo­ria d'agents de l'esta­ment polític que fins ara res­ta­ven a l'expec­ta­tiva, o direc­ta­ment ali­ens al clam de la ciu­ta­da­nia expres­sat a les mani­fes­ta­ci­ons de l'11 de Setem­bre de 2012 i de 2013. I amb aquest pas, i com a con­seqüència d'una pressió popu­lar que ja dis­posa d'un alçaprem ins­ti­tu­ci­o­nal, la classe política es troba defi­ni­ti­va­ment com­pro­mesa a arri­bar fins al final mal­grat la violència ver­bal i les coac­ci­ons que es des­en­ca­de­nin des de l'Estat espa­nyol i les mani­o­bres sinis­tres que exe­cu­tin els seus sica­ris a Cata­lu­nya.

Els repre­sen­tants dels interes­sos de l'auto­no­misme pot­ser estan satis­fets pen­sant que la pri­mera pre­gunta fun­ci­o­narà com una vàlvula de segu­re­tat con­tra el ven­da­val. Però, com ho ha mani­fes­tat la reacció vis­ce­ral dels mit­jans i de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les, ara sí que el procés no té atu­ra­dor. Alea iacta est.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.