La teoria de l'abisme

Fa centenars d'anys, la teoria de l'abisme afirmava que la Terra era plana i que més enllà de l'horitzó marí esperava una mort segura. Avui, la teoria de l'abisme ens diu que si Catalunya s'entesta a voler decidir el seu camí tindrem drama i experimentarem la desgràcia elevada al cub. La teoria de l'abisme, gran coartada del poder, fidel aliada de la ignorància, la incertesa i la por; inhibidora del progrés al llarg de la història.

Ningú vol un drama, Catalunya tampoc. El que vol, és llibertat per decidir el seu camí, per governar-se segons les seves prioritats, no les d'altres; per educar-se segons els valors propis, no uns d'imposats; per progressar segons els seus recursos, no dels que quedin després que un altre hi hagi posat la grapa. Catalunya vol viure la seva vida a la seva manera, no la que altres li imposen.

Quan la voluntat d'un poble topa amb una voluntat política, cal parlar d'opressió. Quan topa amb un marc legal –una Constitució pactada amb dictadors i sota amenaça–, aquest deixa de ser vàlid. Qui afirma que voler aquesta llibertat és caminar cap a l'abisme menteix. Com menteixen els 200 folis del ministre Margallo quan defensen que “juntos ganamos todos” i “separados perdemos todos”, perquè on diu “todos” hauria de dir “nosotros”.

“Si us n'aneu, sereu un dels països més pobres del món”, va dir el rei Jordi III d'Anglaterra, abans de la declaració unilateral d'independència dels EUA; però l'exemple és massa fàcil, oi? Després de la independència (1991), el PIB d'Estònia s'ha multiplicat per 2,7; el de Croàcia s'ha multiplicat per 3 i el d'Eslovènia s'ha multiplicat per 7. I cap d'aquests països patia el dèficit fiscal (16.000 milions) que pateix Catalunya. Quin dels 22 països que han adquirit la independència només a Europa en els últims cent anys ha volgut després tornar enrere?