Muntanya de museus
Ja era hora que algú agafés el bou per les banyes: cal replantejar-se la política de museus nacionals a Barcelona, incloent altres de significació concreta o de caire més ciutadà, no sols per a la millora cultural pròpia, sinó també per satisfer aquesta voràgine de turistes que ens visiten, ens aporten diners, ens ajuden en l'economia més directa i, alhora, són altaveus i missatgers de Barcelona i el conjunt del país arreu del món. Barcelona és una de les capitals cosmopolites del món amb més atractiu turístic. Xifres canten, informacions alienes internacionals ho corroboren. La veritat és que hom troba turistes arreu on vagi, a poc a poc també s'escampen per tot el país i fins i tot fan de reclam per a l'establiment d'un munt de gent que es queda a viure a Catalunya o hi té una residència més o menys estable. Un fenomen que han viscut les capitals que ens precedeixen de ciutats més visitades del món. Nova York, París, Londres i Roma. Davant això es poden prendre dues actituds, la del nostàlgic remugaire que diu que se sent envaït, encara que potser ell mateix ha viscut en una ciutat cosmopolita, i tot li sembla ple de guiris, la Rambla, la Boqueria, Gràcia, el Camp Nou, el Liceu i els restaurants i les botigues; o aquell altre que diu, sense cap esperit crític i llepaculs dels forasters, que com més serem més riurem i euros, dòlars i rubles al calaix.
En la segona dècada del segle passat Cambó i després tots els consistoris fins a la Guerra Civil van pensar sobre el que es podia fer a Montjuïc. Hi van anar les quatre columnes catalanes finalment retornades al seu lloc, el Palau Nacional, les fonts lluminoses, els jardins per apropar l'espai verd als ciutadans, pavellons i palaus que exposarien fires internacionals i estatals, l'Estadi Olímpic, algun museu, el cementiri..., però tot se n'anà al carall amb la bèstia del franquisme violent i inculte. El castell mai no va ser lliurat a la ciutat fins a ser lloc de crims i dolor, on matant Companys volien assassinar Catalunya.
En la postguerra la muntanya maleïda va ser refugi i barraca de la gent més humil, un lloc inhumà que el règim no solucionava per a milers de persones. Lloc esperpèntic de tones i tones de deixalla i brossa. Tot estava mig per fer i mig deixat. Una vergonya que es tapava amb proves de motor, la Fira i una lànguida vida de la resta. Alguna zona esportiva i un estadi que queia d'abandó. De vegades fets puntuals enlluernaven per un temps el futur de la muntanya, però després altre cop l'atonia incrustada.
L'Olimpíada del 92 va provocar un veritable canvi, i ara cal completar-lo. Amb tota l'ambició, sense presses però sense pausa, pensant que la capital de Catalunya, un país que vol ser lliure per la força i voluntat dels seus ciutadans, un país que basa en la cultura i la història el seu esperit de llibertat, ha de mostrar el geni col·lectiu del passat i present en tots els àmbits creatius.
La Generalitat i l'Ajuntament hi estan obligats, però La Caixa també. Aquesta institució bancària i financera i d'estalvis popular que fa més de 100 anys és el patrimoni de tots els catalans, pot fer uns fonaments profunds altre cop en l'arrelament de la consciència de la gent. Ja ho va fer després de l'ocupació franquista en respectar els dipòsits en pessetes republicanes, un fet que li donà un prestigi únic entre els catalans. Després va estar obligadament a mans de gent franquista. De mitjan setanta fins ara ha fet una ambiciosa política cultural, l'Obra Social i les exposicions feren més cultura a Catalunya que tota l'aportació de l'Estat. Ara cal seguir amb el somni, Muntanya de Museus, una via cultural ambiciosa sense límits. Una notícia fascinant.
