La Gran Regressió i l'ombra d'Aznar (I)

Calia llegir la premsa durant el darrer govern de González. Recordo especialment dues portades. La de l'ABC de 1993: Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña. I una del 1995, a El Mundo: Lerma vende los Países Catalanes por un plato de lentejas. Ulls com taronges. Eren temps de conxorxa mediàtica per tal de donar suport al poc carismàtic Aznar en el seu Váyase, señor González. Temps del tot s'hi val que alguns anomenaven llibertat d'expressió. Poc després vindria la dolça derrota socialista del 1996; seguida pel Pacte del Majèstic, que conduiria els populars al poder i obligaria, anys a venir, Mas a fer una visita al notari. Un Aznar que començava aleshores a recitar Pla amb idèntica solvència amb la que avui, en igualtat de circumstàncies, citaria Gaziel. Fou l'època de les privatitzacions ràpides i en canal. Dels amics de pupitre convertits en Nuevos Conquistadores, estenent urpes i mercats per Amèrica llatina. Les eleccions del 2000 van dur el nou Aznar, el del programa de màxims. L'Aznar preparat per liderar la segona transició, la de debò. Una crida gairebé divina que es nodriria de la majoria absoluta del PP i del trauma de l'atemptat de 1995. Aviat seguirien les eleccions basques del 2001, marcades per una duresa verbal insospitada i per la pinça Redondo-Oreja contra el monocultiu nacionalista. No van aconseguir els seus objectius. Molts vam sentir vergonya aliena per aquella campanya. Incapaços d'identificar-nos amb aquesta manera de fer política tan espanyola i que encara trigaria temps a arribar a Catalunya. Guerracivilisme, n'hi deien. I va arribar el casament reial de la filla del president. Nova onada de vergonya aliena i xoc cultural en un teatre antic, pretensiós i sobretot kitsh. Un gran pastís de colors que ha vingut a alimentar les redaccions dels diaris de fotos de la trama Gürtel, de Bárcenas, de Matas, de l'amic Blesa i el no menys amic Berlusconi.

Amb l'any 2003 vindria l'operació Iraqi Freedom i el suport espanyol a la guerra il·legítima i il·legal. Al carrer, manifestacions massives en contra. Al govern espanyol, ínfules de lideratge i voluntat de situar l'Estat en el centre del món mundial. Tot es va desfer irremeiablement a partir d'aquí. L'Afganistan i l'Iraq es convertirien en nous Vietnams; però abans Madrid esdevindria Sarajevo. Trucades apressades als directors dels principals diaris de l'Estat per explicar-los “la veritat” de l'atemptat. Matanza de ETA en Madrid titulava El País. Mentrestant, revelacions contràries en la premsa internacional. Finalment la incredulitat, la ràbia i la indignació. I la caiguda del govern, és clar. Tot plegat en només quatre dies; als que seguirien uns quants dies més en què el senyor Aznar desfilaria com ànima en pena per platós i mitjans amb un metge de confiança carregat amb un maletí de medicaments. Sense demanar perdó i sense merèixe'l.

Va tornar el socialisme. Massa ràpidament, massa precipitadament. Aznar callat però alimentant el desig inconfessable de reescriure la història que en tan mal lloc l'havia deixat. Els mitjans amics li segueixen fent de palmeros amb conxorxes imaginàries. Alguna crida al seu successor per mantenir la línia que ell va marcar: contra l'Estatut; contra el zapaterisme i contra qualsevol intent de tombar cap al centre. Són anys de manifestacions al carrer, ara per la dreta. Temps en què Chacón podia guanyar eleccions només recordant les cares de l'anterior govern. I és clar, en la confusió, més d'un es va autoproclamar estadista no pas per concurs de mèrits sinó per contrast. I va durar el que va durar. Arribà la crisi i més tard que d'hora Rajoy. Aznar amagat en la fundació del partit es preparava de nou a sortir al primer pla amb un objectiu indissimulat: reconstruir la seva imatge i reivindicar un llegat inacabat.