El temps

El temps no és mai una cate­go­ria neu­tra. “És la con­versa la que orga­nitza el temps, i no a l'inrevés”, escriu el savi Kun­dera. Davant meu, al tren, una dona amb els ulls plo­ro­sos parla a través del mòbil, i diu: “Em separo, ara sí. Em pen­sava que el temps arre­gla­ria les coses, però ho ha aca­bat empit­jo­rant tot.” Hi ha pocs con­cep­tes tan ide­o­lo­git­zats, tan poblats d'alè humà, com el temps. L'Església medi­e­val, per exem­ple, hereva de les idees pre­cris­ti­a­nes sobre la usura, con­dem­nava la pràctica de con­ce­dir préstecs. A diferència dels jueus, que van pro­gres­sar com a pres­ta­mis­tes, l'Església con­si­de­rava peca­minós obte­nir bene­fi­cis per haver dei­xat uns diners. Per què? Perquè aquell procés econòmic sig­ni­fi­cava ven­dre el temps del Cre­a­dor. El temps era pro­pi­e­tat de Déu, però no dels homes.

El temps sem­pre és polític. Per no con­ver­tir el procés en un procés d'embo­gi­ment propi d'aque­lles situ­a­ci­ons en què des­a­pa­reix la noció de temps, Artur Mas va fixar una data. Així, el sobi­ra­nisme ha pre­mut l'acce­le­ra­dor. Per la seva banda, els auto­pro­cla­mats mode­rats inten­ten que tot es desac­ce­leri. Recla­men diàleg i pacte, però sense expli­ci­tar que diàleg i pacte sig­ni­fica sub­ju­gar-se a les ordres de qui té el poder i renun­ciar al ple exer­cici de la democràcia. D'aquesta manera estan fomen­tant una dilació que només afa­vo­reix l'espa­nyo­lisme, rega­lant-li un preciós temps de pròrroga per con­ti­nuar abu­sant. Enmig d'aquest intent titànic de domi­nar el temps polític, hi ha una acti­tud reprot­xa­ble: fer creure que el temps és neu­tre, que el pas del temps trans­corre sense afec­tar (o afec­tant per igual) totes les parts. L'espa­nyo­lisme sap que con­trola el rellotge. És la con­seqüència de con­ce­bre el temps en ter­mes teològics i de pecat. Espa­nya és, com Déu, el Gran Rellot­ger. I cap hete­ro­dox li pot robar el temps, que li per­tany en pro­pi­e­tat.