El temps

El temps no és mai una categoria neutra. “És la conversa la que organitza el temps, i no a l'inrevés”, escriu el savi Kundera. Davant meu, al tren, una dona amb els ulls plorosos parla a través del mòbil, i diu: “Em separo, ara sí. Em pensava que el temps arreglaria les coses, però ho ha acabat empitjorant tot.” Hi ha pocs conceptes tan ideologitzats, tan poblats d'alè humà, com el temps. L'Església medieval, per exemple, hereva de les idees precristianes sobre la usura, condemnava la pràctica de concedir préstecs. A diferència dels jueus, que van progressar com a prestamistes, l'Església considerava pecaminós obtenir beneficis per haver deixat uns diners. Per què? Perquè aquell procés econòmic significava vendre el temps del Creador. El temps era propietat de Déu, però no dels homes.

El temps sempre és polític. Per no convertir el procés en un procés d'embogiment propi d'aquelles situacions en què desapareix la noció de temps, Artur Mas va fixar una data. Així, el sobiranisme ha premut l'accelerador. Per la seva banda, els autoproclamats moderats intenten que tot es desacceleri. Reclamen diàleg i pacte, però sense explicitar que diàleg i pacte significa subjugar-se a les ordres de qui té el poder i renunciar al ple exercici de la democràcia. D'aquesta manera estan fomentant una dilació que només afavoreix l'espanyolisme, regalant-li un preciós temps de pròrroga per continuar abusant. Enmig d'aquest intent titànic de dominar el temps polític, hi ha una actitud reprotxable: fer creure que el temps és neutre, que el pas del temps transcorre sense afectar (o afectant per igual) totes les parts. L'espanyolisme sap que controla el rellotge. És la conseqüència de concebre el temps en termes teològics i de pecat. Espanya és, com Déu, el Gran Rellotger. I cap heterodox li pot robar el temps, que li pertany en propietat.