Opinió

Cent anys d'Esteve Albert

La vida d'Albert era definida pel seu gran amic mataroní, el catedràtic Antoni Comas, com “una biografia al·lucinant al servei de Catalunya"

Pre­ci­sem: no és que el senyor Esteve Albert i Corp –ben cone­gut en els medis polítics i cul­tu­rals resis­tents de després del 1939– hagi fet cent anys de vida, sinó que en fa cent que va néixer i que va pas­sar avall (com agra­dava dir a Pla, de qui fou bon amic) fa gai­rebé dues dècades. Però qui era Esteve Albert, nat a Dos­rius (Maresme), el febrer del 1914, i mort a Andorra la Vella, el setem­bre del 1995? Qui era? Gran qüestió. El mateix any de la seva mort, vaig publi­car a l'edi­to­rial Andorra un lli­bre de 160 pàgines des­ti­nat a escla­rir la qüestió –i un de més breu a Pagès, edi­tors de Lleida– i per més fulls que omplís sem­pre en que­da­rien alguns més de pen­dents d'omplir. De fora estant, els qui el van conèixer (que van ser milers) el defi­nien per les seves acti­vi­tats més objec­ti­ves: poeta, his­to­ri­a­dor, dra­ma­turg, folk­lo­rista, inves­ti­ga­dor de les arrels tri­bals dels pobles, natu­rista natu­ra­lista (eco­lo­gista abans del mot) i inven­tor dels pes­se­bres vivents, des que, a par­tir del 1955, es refugià a Andorra, després de quinze anys que la poli­cia fran­quista li seguís les tra­ces. La vida d'Albert era defi­nida pel seu gran amic mata­roní, el catedràtic Antoni Comas, com “una bio­gra­fia al·luci­nant al ser­vei de Cata­lu­nya”, i tants d'altres que cons­pi­ra­ren amb ell (Benet, Triadú, Manent, Sal­vat, etc.) van dedi­car-li par­la­ments i escrits, des­ta­cant alguna de les seves mol­tes face­tes o el con­junt, no sem­pre ben arti­cu­lat, de totes elles. Jo el veia com el penúltim fran­ciscà.

I és que Esteve Albert, d'arrels fami­li­ars agràries, hor­to­la­nes i bos­ca­nes, que no entrà a l'edi­fici de la uni­ver­si­tat bar­ce­lo­nina, sí que fou fidel a la molt ori­gi­nal con­signa materna: “Noi, tu a la idea!” I aquesta idea la trobà, i ben àmplia i intensa, en tot allò que va fer, que va ser i que va sen­tir. En un jove com ell (la guerra l'enxampà amb 22 anys), que trac­tava de con­cre­tar, en la història de la seva soci­e­tat, l'ideal cristià de justícia social i de fra­ter­ni­tat entre ide­o­lo­gies, l'esclat bèl·lic l'esqueixà dramàtica­ment i marcà per sem­pre la seva idea futura: aju­dar a tapar vies d'aigua en la consciència col·lec­tiva, no fer més fondo el forat del dolor i acon­se­guir acords polítics i popu­lars bàsics i uni­ta­ris. Tip de bata­llar per la impos­si­ble uni­tat política –men­tre deu anys abans, el 1947, amb les fes­tes d'entro­nit­zació de la Mare de Déu de Mont­ser­rat, el poble, per damunt de bàndols, optava per la recon­ci­li­ació entre cata­lans–, Esteve Albert –que hi par­ti­cipà acti­va­ment– va para­pe­tar-se a Andorra per, des d'allí, des­ple­gar una intensa acti­vi­tat cul­tu­ral, històrica i de defensa de la cata­la­ni­tat a banda i banda dels Piri­neus, la gran casa fores­tal del nai­xe­ment de Cata­lu­nya.

És de tot això i de molt més del que es par­larà en aquest Any Albert, que coor­dina –al cos­tat de la direcció gene­ral de Cul­tura Popu­lar, que diri­geix Lluís Puig– el comis­sari del cen­te­nari Jordi Pas­ques, d'Oli­ana, estudiós també de la cul­tura piri­nenca, els quals pre­sen­ta­ran en breu el pro­grama d'acti­vi­tats, entre les quals des­ta­quen l'acte inau­gu­ral a Dos­rius, una sessió a la Gene­ra­li­tat, tau­les rodo­nes a l'Ate­neu Bar­ce­lonès, a la Fira del Lli­bre de Mun­ta­nya, a Organyà, i a Mataró. Hi par­ti­ci­pa­ran, entre d'altres, alguns dels seus amics, com ara Jordi Malu­quer, Jaume Rodri, Lluís Raci­o­nero, San­ti­ago Vila­nova, Ramon Manent, els de l'Alt Urgell (Joan Obi­ols, Isi­dre Domenjó, Car­les Gascón, etc), l'andorrà Xavier Rebés, d'Edi­to­rial Andorra (en què Albert publicà bona part de la seva obra) i, en fi, els del Maresme, com ara l'edi­tor Joan Pan­non, el polític Miquel Reniu i un altre biògraf d'Albert, Josep Puig i Pla, que ha reco­llit en lli­bre (Voli­ana Edi­ci­ons, Argen­tona) tex­tos biogràfics del mateix Albert sobre Car­ner, Serra i Moret, Cardó, Millet i Maris­tany, Comas, Peiró i Casals, en un volum pro­lo­gat pel monjo Hilari Raguer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.