Cent anys d'Esteve Albert

Precisem: no és que el senyor Esteve Albert i Corp –ben conegut en els medis polítics i culturals resistents de després del 1939– hagi fet cent anys de vida, sinó que en fa cent que va néixer i que va passar avall (com agradava dir a Pla, de qui fou bon amic) fa gairebé dues dècades. Però qui era Esteve Albert, nat a Dosrius (Maresme), el febrer del 1914, i mort a Andorra la Vella, el setembre del 1995? Qui era? Gran qüestió. El mateix any de la seva mort, vaig publicar a l'editorial Andorra un llibre de 160 pàgines destinat a esclarir la qüestió –i un de més breu a Pagès, editors de Lleida– i per més fulls que omplís sempre en quedarien alguns més de pendents d'omplir. De fora estant, els qui el van conèixer (que van ser milers) el definien per les seves activitats més objectives: poeta, historiador, dramaturg, folklorista, investigador de les arrels tribals dels pobles, naturista naturalista (ecologista abans del mot) i inventor dels pessebres vivents, des que, a partir del 1955, es refugià a Andorra, després de quinze anys que la policia franquista li seguís les traces. La vida d'Albert era definida pel seu gran amic mataroní, el catedràtic Antoni Comas, com “una biografia al·lucinant al servei de Catalunya”, i tants d'altres que conspiraren amb ell (Benet, Triadú, Manent, Salvat, etc.) van dedicar-li parlaments i escrits, destacant alguna de les seves moltes facetes o el conjunt, no sempre ben articulat, de totes elles. Jo el veia com el penúltim franciscà.

I és que Esteve Albert, d'arrels familiars agràries, hortolanes i boscanes, que no entrà a l'edifici de la universitat barcelonina, sí que fou fidel a la molt original consigna materna: “Noi, tu a la idea!” I aquesta idea la trobà, i ben àmplia i intensa, en tot allò que va fer, que va ser i que va sentir. En un jove com ell (la guerra l'enxampà amb 22 anys), que tractava de concretar, en la història de la seva societat, l'ideal cristià de justícia social i de fraternitat entre ideologies, l'esclat bèl·lic l'esqueixà dramàticament i marcà per sempre la seva idea futura: ajudar a tapar vies d'aigua en la consciència col·lectiva, no fer més fondo el forat del dolor i aconseguir acords polítics i populars bàsics i unitaris. Tip de batallar per la impossible unitat política –mentre deu anys abans, el 1947, amb les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el poble, per damunt de bàndols, optava per la reconciliació entre catalans–, Esteve Albert –que hi participà activament– va parapetar-se a Andorra per, des d'allí, desplegar una intensa activitat cultural, històrica i de defensa de la catalanitat a banda i banda dels Pirineus, la gran casa forestal del naixement de Catalunya.

És de tot això i de molt més del que es parlarà en aquest Any Albert, que coordina –al costat de la direcció general de Cultura Popular, que dirigeix Lluís Puig– el comissari del centenari Jordi Pasques, d'Oliana, estudiós també de la cultura pirinenca, els quals presentaran en breu el programa d'activitats, entre les quals destaquen l'acte inaugural a Dosrius, una sessió a la Generalitat, taules rodones a l'Ateneu Barcelonès, a la Fira del Llibre de Muntanya, a Organyà, i a Mataró. Hi participaran, entre d'altres, alguns dels seus amics, com ara Jordi Maluquer, Jaume Rodri, Lluís Racionero, Santiago Vilanova, Ramon Manent, els de l'Alt Urgell (Joan Obiols, Isidre Domenjó, Carles Gascón, etc), l'andorrà Xavier Rebés, d'Editorial Andorra (en què Albert publicà bona part de la seva obra) i, en fi, els del Maresme, com ara l'editor Joan Pannon, el polític Miquel Reniu i un altre biògraf d'Albert, Josep Puig i Pla, que ha recollit en llibre (Voliana Edicions, Argentona) textos biogràfics del mateix Albert sobre Carner, Serra i Moret, Cardó, Millet i Maristany, Comas, Peiró i Casals, en un volum prologat pel monjo Hilari Raguer.